Què deuen tindre els relats d’El pèndol, d’Anna Gas Serra, que en poc més de cent cinquanta pàgines i en a penes dos mesos des que es va presentar s’ha reeditat dues vegades? Doncs bé, si mirem el refranyer trobarem més d’un refrany que ho definiria com «Val més petit i ardit que gran i ase» o «En el pot petit hi ha la bona confitura», tot i que crec que el boca-orella també deu haver tingut molt a veure.
Res més lluny de l’imaginari el que a primer cop d’ull m’ha transmès el mot pèndol del títol, l’oscil·lació del qual m’ha traslladat cap a un món sotmès pel psiquisme en mans d’un hipotètic hipnotitzador. Però no, no és aquest el cas. En El pèndol d’Anna Gas, trobe que l’autora ha emprat la tècnica «pendular» –d’ací el títol dels contes–. M’he permès rescatar aquesta expressió gràcies al professor Vicent Alonso, a qui vaig trobar no fa massa temps repassant alguns dels treballs sobre l’obra d’Ernest Martínez Ferrando. Ara, emprada per referir-se a la tècnica dels contes utilitzada per aquest autor, on acobla el recurs d’anar endavant i endarrere a manera de pèndol per construir els esdeveniments principals de la història.
Diu una de les citacions a començament dels relats, atribuïda a la novel·la de Julian Barnes El sentit d’un final, que «la nostra vida no és pas nostra, sinó simplement la versió que hem explicat de la nostra vida». Una frase que resumeix el contingut d’aquests relats que, a primera vista, potser estranyaran el lector. Ara, si bé ho mirem, allò que succeeix és més normal del que ens imaginem, sobretot si volguérem comprovar el que pensem, cosa no gens fàcil per a la majoria dels humans ja que el pensament és un procés involuntari que no podem parar si no s’és conscient. Així ho diu un dels personatges: «pres dels laberints mentals que construeixo sense gairebé adonar-me’n».
Els dotze relats d’El pèndol ens conten dotze situacions diferents amb una temàtica comú: les relacions en l’entorn familiar i les amistats. Històries que passen d’una situació real a un altra d’irreal en la qual el fantàstic es fa present, mentre nosaltres com a lectors no ens adonem del canvi. Perquè en aquestes històries es parteix d’un fet tangible, com pot ser una conversa amb algú en la consulta d’un metge, amb una amiga, un escrit a un amic, un somni, també trobarem monòlegs interiors, per a endinsar-nos en un tres i no res en un món distorsionat per la ment dels personatges: «Tot i que, ara com ara, ningú no m’entén. I ja no m’esforço per canviar-ho, perquè he trobat en la introspecció un llarg camí per recórrer».
I així, no ens pot estranyar quan veiem que hi ha algú que entra i ix d’una gàbia fins que un altre el salva per endur-se’l, mentre el recupera i el reeduca, o siga que ha canviat de casa sense haver assolit l’absoluta llibertat. O aquell altre en què un jove viu una experiència inusual en plena nit amb el dubte de si és o no un somni, cosa que descobrirem al final, perquè els relats ens conten la història a pinzellades que el lector haurà d’acabar d’ajustar. Encara un més, en què el protagonista va dissolent-se, fins a desaparèixer dins de la seua pròpia casa. I per acabar, aquell que està en una cua, llarguíssima, no sabem ben bé de què, o potser ho anem intuint a mesura que arribem al final del relat? Tot això mentre el personatge va reflexionant tota la seua vida amorosa.
La trajectòria literària de la jove Anna Gas Serra promet. D’una banda, des de la poesia amb títols com Crossa d’aigua, Premi Joan Duch (Editorial Fonoll, 2017); o Llengua d’àntrax, Premi Josep Maria Llompart dels Premis Cavall Verd (Edicions del Buc, 2019). I, ara, amb El pèndol, Premi Mercè Rodoreda de contes, 2020, que convoca Òmnium Cultural amb la col·laboració de la Fundació Enciclopèdia Catalana.
Així com el músic és al metrònom que li marca el tempo de l’obra d’estudi o ha de resseguir la mà del director a l’estrada sense perdre de vista la batuta, els relats d’Anna Gas m’han fet mantenir l’expectació fins al final sense poder deixar de llegir-los.