La psique humana és una cosa desconeguda, inhòspita, inaccessible, impenetrable, però alhora flexible, plàstica, pertorbable, alterable, fràgil o, fins i tot, perillosa. La vida és una línia que mai és lineal, mai és constant, sempre consta de girs inesperats, angles obtusos, formes geomètriques inimaginables i pujades vertiginoses que desestabilitzen una part del nostre ésser més profund; la nostra psicologia, la nostra ment. Moments, instants, fragments d’aquesta història que és la nostra vida, són els elements que decanten la balança, que poden desequilibrar l’harmonia, que poden apropar qualsevol de vosaltres a un final fatal, o a una alegria absoluta. És, doncs, summament important atendre els defalliments; no per evitar-los, sinó per relacionar-s’hi, així com s’han de reconèixer les alegries, els èxits. La ment, la memòria, aquell arxiu infinit que no escapa a tota lògica matemàtica ni a qualsevol capacitat informàtica d’emmagatzemat de dades. És el mecanisme a través del qual hom pot anar endavant i endarrere per revisar, recordar, tornar a viure, amagar o oblidar un record, una experiència, una persona, un moment, un instant… Una vida.
Una masia, un mas com El mas de les ànimes, és la ment, el receptacle que simbolitza tota una vida, la vida de Maria Celidònia Palop, i Vicent Josep Escartí és l’encarregat de dirigir-ne la banda sonora. Amb Maria com a fil conductor, el lector s’endinsa en la seva ment i reviu experiències passades, ànimes, històries de fa segles i històries presents. I, submergits en un món molt proper a la fantasia, al realisme màgic, trobam una protagonista que acompanya el lector des de l’instant de la seva mort revivint un camí vital carregat de línies obtuses i fosques, de vida i de mort.
Vicent Josep Escartí erigeix una obra literària banyada per una atmosfera que frega la fantasia ateses les mostres inversemblants que apareixen a l’obra. Aquest recurs constant durant la majoria de les pàgines, amb fets que toquen directament tota la família de la protagonista i el mas que la representa, interactua a la perfecció amb els elements historiogràfics propis d’una novel·la històrica ben documentada. Ara bé, hom no es troba davant una novel·la històrica de manual, al contrari, l’autor fuig d’aquesta estructura narrativa i fa destacar la seva obra per la combinació d’elements oposats entre si que juguen en lloc de combatre. Es relacionen i creen un binomi, una simbiosi calculada al mil·límetre per a esdevenir una obra total amb cura i precisió. L’estil no dificulta la lectura, el lèxic és ric i abundant, Vicent Josep Escartí no estalvia detalls en les parts necessàries, però va al gra en els moments oportuns. És una obra que es cuina a foc lent, com una bona recepta, com una bona conversa, com un bon record, com una vida. Ara bé, aquesta lentitud puntual no ha d’enganyar cap lector perquè Maria Celidònia Palop s’encarrega d’aportar ritme, de transmetre velocitat allà on escau, de construir un discurs propi de qui ha viscut tant com ella, propi de qui ho ha fet tot i ja no li queda res, propi de qui pot contar molt sense amagar res, sense ocultar res, propi d’una persona com ella, que té una ment plena, que vessa i que necessita donar pas a una altra vida, passar pàgina i tancar els ulls.
Maria Celidònia Palop no fuig, carrega amb una vida absurdament llarga, plena de moments bons i dolents, plena d’experiències que ha anat compartint, plena de records que ha transmès i d’altres que acaben amb ella. Celidònia Palop, la protagonista, la madona del mas, és l’encarregada de tancar una nissaga que representa un món més costumista, més antic, més ple de convencions calculades i de secrets que no són secrets. Na Palop passa la responsabilitat a la seva neta, a una nova ment, a un nou receptacle, a un nou ésser humà que serà l’encarregat de viatjar a través d’una nova línia de vida; fallar, canviar, caminar, córrer, esperar, escoltar, observar, experimentar… D’això es tracta.