Aquest premi de Narrativa Antoni Bru Ciutat d’Elx, és veritablement merescut. El seu autor, Jordi Colonques, és un escriptor exquisit, força conegut a l’escenari narratiu de la nostra terra, puix ha estat guardonat tant a Vila-real, a Catarroja com a Puçol. En aquesta ocasió, potser de la mà dels seus estudis acadèmics de biologia, en els quals és doctor, ha posat damunt la taula el més bàsic dels éssers vius: els cossos.
Aquesta història ens condueix d’una forma certa, pausada però segura, dins d’un Llibre de morts que inicialment aparenta certa innocuïtat, com solen fer les bones històries de suspens i que, finalment, esdevé la clau d’una intrigant novel·la fosca.
Un estudiant d’història i la seua parella anomenada Vida, que, explícitament, no tenen res d’especial, s’endinsen sense saber-ho, dins d’«un camí indeturable cap a la podridura». Ben igual com els insectes són atrets amb sucre, cap a un parany amb forma d’embut del qual ja no podran eixir mai més.
Llegir aquesta història, no només t’enxampa per la qualitat de les tècniques narratives, o per la descripció impecable i delitosa de cadascun dels seus personatges, també ho fa per cadascun dels girs intencionats de la història, però, a més a més, i això n’és un valor afegit: per la cura i qualitat de la seua escriptura. L’autor s’estima la llengua, l’escriptor s’estima les paraules, i fa tot un treball d’artesania buscant els millors mots, per a cada expressió. No obstant això, ho fa amb el valor afegit de no caure en l’enrevessament que faria inintel·ligible la narració i que interrompria la màgia que fa que els lectors ens enganxem sense remei a aquesta història.
Tot comença amb un cadàver, una anciana de huitanta-tres anys.
Colonques aconsegueix nugar amb un fil ans invisible, les vivències d’una casa okupa de València, el bar Casa Yolanda, les vivendes del barri de Benimaclet, una funerària, un grapat d’ancians morts i una gossera.
S’afegeix a la història una bona dosi de crítica social, ja que hi transita el gran problema de la vivenda al nostre país, la trista transformació veïnal dels barris antics de les ciutats grans com València. La barbàrie, l’essència i la tradició venuda al capitalisme més insadollable.
En aquesta novel·la, qui llegeix, arriba a formar part mínimament de la vida de cadascun dels personatges que hi apareixen, també de les víctimes vellardes. Jordi ens va desvetllant les situacions en què hi viuen, per tal d’anunciar-nos el camí cap a un cenotafi de vegades metafòric.
Un thriller funerari, llegim a la seua contraportada. El llibre obri un clevill de llum en aquest món tan desconegut intencionadament per a la majoria dels mortals, tot i que forma part inevitable de la vida. Potser aquesta història done un motiu més per obturar-lo novament. La pròpia condició humana ens fa mirar de reüll cap a aquesta altra cara de la lluna, i, transitant aquest camí, arribem justament a un costat on qualsevol fantasia és possible i dels dits de Jordi esdevé, com no pot ser d’una altra manera, una història colpidora que no et deixa indiferent.
Les vides de Guillem i Vida, els germans Sempere, i Àngel Prats, es creuen per molts motius. Les seues històries es van entrellaçant amb passades d’agulla teixides laboriosament ací i allà, convertint-se en un brodat de necessitat que els deixa ben fermats per sempre. Tots i cadascun dels personatges que hem anomenat, talment com els ancians: Clara, Ramón, Sofie, Eugènia i fins i tot Reme i Manu, lluiten per viure i sobreviure en aquest món acaramullat de vivendes –suposat dret constitucional per a qualsevol ciutadà– que no es poden habitar per la salvatge voracitat d’alguns humans que s’enriqueixen munyint la vivenda a l’extrem, encara que siga amb el cost d’esquarterar les vides dels anteriors inquilins.
Son dotze capítols d’intriga que et conviden a cometre gola literària per a arribar a un epíleg que et deixa, a banda d’orfe de lectura, orfe d’esperança en la humanitat.