No sabríem dir si Metralla és, com diu l’escriptor alcoià Manuel Rodríguez-Castelló, la «gran novel·la de la guerra que el país necessitava», però si gosaríem afirmar que és una novel·la necessària en un país on totes les revisions i dictàmens al voltant de la Guerra Civil ens han arribat des de fora.
Metralla, la novel·la que Jordi Botella acaba de publicar, ens relata amb una precisió minuciosa alguns episodis d’aquesta conflagració que marcà ingratament la vida de molta gent que habitava aquestes terres. Crida l’atenció una prosa riquíssima i diria jo que barroca amb gran proliferació d’adjectius, paraules gairebé oblidades per la majoria dels valencians actuals i amb metàfores i comparances sorprenents i a voltes una mica estranyes.
En tot cas, sempre fa la impressió que l’autor fou testimoni presencial del fets que s’hi relaten. Sí, ja sabem que això és impossible, però és que d’altra manera no s’explica la riquesa en detalls i fets amb què Jordi Botella ens relata l’argument de la novel·la. O tal volta sí que s’explica; en això consisteix la «màgia» de la literatura.
Assistirem ací a les singladures i aventures –o més aviat desventures– de la família Llonch. De Daniel Llonch, el jove milicià que sobreviu al front d’Aragó; els seus germans Jaume, Grillo i Tomàs; de Miquel Llonch, pare dels joves; de Miracle Serra, àvia dels germans; de Rosalia Albiach, infermera a l’Hospital sueco-noruec d’Alcoi; d’Ernest Mallol, exmembre de la Columna de Ferro; d’Enric Fenollar, comissari de guerra…
Corre l’any 1938, i la guerra ja va per mals viaranys per a la causa republicana. Els Llonch decideixen tornar a la seua ciutat natal, Alcoi. I durant aquest retorn serem testimonis de les diferents peripècies dels seus protagonistes i, sobretot, del seu passat més recent i també més llunyà, ja que la narració va, com en un zig-zag continu, retrocedint i avançant en el temps per tal de mostrar-nos millor la realitat del que fou la crueltat i el patiment d’aquella guerra mal anomenada fratricida.
La batalla de l’Ebre, les trifulgues internes dels comandaments republicans, l’avanç imparable de l’exèrcit nacional que, com un monstre paorós, va devorant qualsevol rastre de vida que troba al seu pas, els bombardejos de l’aviació italiana, els morts, els ferits, el dolor, la pena.
La seua prosa és riquíssima i farcida de verbs i substantius ben nostrats, però sovint perduts en la memòria dels nostres difunts. Heus ací una petita mostra: «El riu Serpis posseeix el rastre escrofulós i l’aire enjogassat dels orfes. Fill bord del Molinar, el Riquer, el Barxell i altres corrents que al Carrascar de la Font Roja i la Mariola vessen sense cap crèdit…».
Avís a navegants: no és una novel·la fàcil, no és una novel·la que tracta de facilitar la comprensió del públic lector amb explicacions clares i explicites. L’argument, com un marejol, va anant i tornant per l’acció del que s’hi narra de manera reiterativa i quasi malaltissa sense treva ni concessions. O t’hi endinses o abandones el viatge narratiu.
Potser la prosa de Jordi Botella pot resultar a voltes excessiva (barroquisme, com ja he dit adés, en estat pur i dur), però el que és segur o quasi segur és que ens n’enamorem davant d’un exercici d’estil tan dur com bell i treballat… molt treballat.
Jordi Botella (Alcoi, 1958) s’ha dedicat a l’escriptura des de fa molts anys; pràcticament tota la vida. Va dirigir també el Centre Cultural d’Alcoi (1990-2000) i va ser director de l’IES Pare Vitòria d’aquesta mateixa ciutat. Ha estat molt involucrat en altres activitats culturals.
Altrament, ha publicat llibres de poesia com Archipiélago (1978), amb Joan Antoni Climent Fullana, Bolero (1983), Cobles vallesanes (1984), Disciplina (1990), Oxymoron (2001) i La nit transfigurada (2004). En narrativa ha publicat La vida sexual de Fernando Pessoa (1995), obra del col·lectiu d’escriptors alcoians Salomó Dori, i Llibre d’escolaritat (2004), també obra col·lectiva.
Individualment ha publicat La Sagrada Família (1997), Carta als Reis (1998), Estació terminal (2000), La caixa negra (2002), Exit (2003) i Tres viatges (2005). El temps d’un poble (1987) i El sainet fester (1995) són llibres de divulgació sobre literatura. Homenatge a T. (2013) i Segària (2019) són dos poemes dramàtics. A més, és autor de nombrosos articles de premsa i de crítica literària.