Josep Muñoz Redón (Sant Sadurní d’Anoia, l’Alt Penedès, 1957) guanyava el proppassat 2020 el Premi Josep Vicent Marqués d’assaig en valencià dels XXXVIII Premis Ciutat de València, i que puntualment publica Edicions del Bullent.
L’autor dona continuïtat amb aquesta obra a un curiós projecte intel·lectual iniciat amb el seu llibre immediatament anterior, L’illa de Rousseau (Octaedro, 2020), i que consisteix a programar, i executar, un viatge amb una colla d’amics (una nova aventura a contravent de la colla dels cinc, un dels quals és en realitat una mascota, en al·lusió a l’admirada Enid Blyton) a un indret estretament vinculat a un pensador transcendental per a la cultura occidental. Tant se val si aquest és un viatge improvisat o calculat, meditat, o si la major part es confegeix amb anterioritat o posterioritat al passatge, ja que el mateix Muñoz aprofita l’avinentesa per explicar-nos quines diferències existeixen entre un relat que es redacta abans o durant el trajecte o els matisos que podem apreciar en la realitat i l’experiència diària i quotidiana si aquesta serà en acabant matèria primera d’una narració de caràcter assagístic. Els diàlegs dinàmics entre els quatre amics (el gos no hi intervé…) ajuden a plantejar diverses problemàtiques, com un calidoscopi, i enriqueixen el decurs dels sis capítols: un pròleg, quatre dies de marxa i un epíleg).
Si l’assaig anterior versava sobre el filòsof i polímata ginebrí, ara s’empesca una nova entrega que és tota una declaració de principis. Es tracta del malaguanyat Walter Benjamin, metàfora i paradigma dels nombrosos viatges a la frontera, al límit, al repte políticament abrusador, tant en sentit figurat com literal, que suposà la procel·losa primera meitat del segle XX.
Muñoz, per tant, rescata (no és el primer ni serà l’últim) Benjamin per reflexionar sobre la seua ingent obra escrita, gairebé al marge dels corrents dominants de la filosofia, especialment la compromesa d’arrel marxista, però que tanmateix, i per això mateix, fa d’ell un pensador tan original. Muñoz no s’estalvia de manifestar explícitament l’admiració pel berlinès, i més encara tenint en compte com Benjamin fou «tapat» per un marc historiogràfic en què quasi no tenien cabuda els intel·lectuals individualistes, o els més interessats en les llibertats individuals que en les col·lectives. Això duu sovint Muñoz a reivindicar i a defensar el posicionament ideològic de Benjamin, i amb aquest pretext i recolzat en el mestratge de Josep Pla (un altre individualista acèrrim, no cal dir-ho), a modelar una narrativa de la peregrinació cap al monument funerari de Portbou, com ja feu Hannah Arendt, que també és cap a una forma de pensar i de conduir-se, mitjançant sobretot petits assajos sobre la tramuntana, el turisme de masses, la prostitució a la Jonquera, el feixisme d’adés i d’ara, la soledat robinsoniana, l’exili en tant que viatge per necessitat, etc. Cadascun dels capítols ens endinsa doncs en aquesta necessitat de contemplar les etapes del viatge, sovint quelcom que s’esguarda des de l’interior cap a l’exterior («Mirant per la finestra a l’estiu», «Primera impressió», «Una cabana amb vistes», «A tocar de la frontera», etc.).
Muñoz no s’està de descriure exhaustivament els darrers dies de Benjamin, l’aïllament, el cansament vital, la fugida interminable, el suïcidi induït (amb uns clars culpables, els estats alemany, francès i espanyol) i sobre la força de la idea de «frontera» («L’última frontera no és mai la mort, sinó la vida…», p. 214) en l’obra, paradoxalment, del «pensador dels passatges» per antonomàsia (p. 112).
Al capdavall, Les fronteres de Walter Benjamin ens ofereix una magnífica oportunitat per repensar els trasbalsos del segle XX, sense oblidar els presents del XXI, d’una manera amena i reflexiva, que no deixa mai de banda la pruïja de qualitat literària. Josep Muñoz Redón ens promet nous viatges de la colla dels cinc per al futur i caldrà estar-ne a l’aguait.