Quatre textos disruptius, volgudament polítics, que transiten de la metàfora al mastegot directe, amb molt de simbolisme i que proven d’explicar-nos propostes que van molt més enllà de les paraules escrites. Això és el que ens ofereix Marc Rosich a Teatre trans i altres textos no normatius. També ens hi brinda música (molta música) i, com no podia ser d’una altra manera, preeminència dels cossos (no normatius) i la importància del seu moviment. En els següents paràgrafs, mirarem d’esfullar i desentrellar les característiques d’aquesta aposta teatral conformada per Limbo, A mi no me escribió Tennessee Williams (porqué no me conocía),[1] De tritons i sirenes i Ocaña, Reina de las Ramblas.[2]
Toca començar pel seu caràcter al·legòric. Rosich posa la imatge (sovint molt explícita) i el símbol al centre d’aquests textos. A Limbo i a Tennessee, els escenaris on situa l’acció són una metàfora gairebé literal: l’aeroport com a no-lloc de trànsit, els banys com a símbol del binarisme o el fet de col·locar literalment «sota un pont» un personatge que s’ha quedat sense res. A Ocaña, en canvi, la falta de definició de l’espai escènic (que no pren forma fins al final) és el que esdevé metàfora, quan és el mateix espai el que transita, tal com ho feia el personatge històric, transportant-nos, per exemple, d’una sala de conferències a una terrassa de bar de les Rambles dels setanta; el mateix fa el protagonista, que viatja de l’actor al personatge sense parar, en aquest exercici, per altra banda, metateatral, que també trobem a Tennessee.
Però els escenaris no són l’únic element simbòlic, ni molt menys. La música, els cossos en moviment i els elements amb què es relacionen són gran part de la metàfora a Limbo i Tennessee, dos espectacles en què les escenes de teatre-dansa gaudeixen de molt de pes; tant que, de vegades (sobretot en la segona) el text sembla que passi a ser un connector entre dos números de música i cos. A De tritons i sirenes, en canvi, trobem el joc metafòric en la paraula, l’ús del llenguatge i tot allò que evoca… I Rosich juga amb això fins a tal punt que s’acaba disculpant: «perdona, me n’he anat massa lluny amb la metàfora»; ho pronuncia la protagonista, però en realitat ens ho diu l’autor.
Però aquest no és l’únic moment en què el dramaturg ens parla directament. A Tennessee, per exemple, estem escoltant Rosich quan la protagonista ens explica amb ímpetu que el teatre que estem veient és totalment polític. I és que fa la impressió que li fa por que no quedi clar; que entre tanta brillantina i lluentons, entre tant ball i cant, algú passi per alt l’arrel profundament política d’aquests textos. També ens ho adverteix Ocaña quan inicia citant Lorca i de seguida ens explica ―potser massa i tot― que la peça es dedicarà a destrossar tot allò normatiu amb la seva proposta queer, que «es de lo que va el tema en cuestión». I és cert, la veu de tots aquests cossos és eminentment política. Com ho és el sol fet de posar a escena la història d’un noi trans que viu el dilema de passar o no per quiròfan, com veiem a Limbo; o com ho és tractar el trànsit d’una persona adulta que ha viscut sempre una vida totalment cisheteronotmativa, com passa a De tritons i sirenes; o com ho és recuperar un personatge com Ocaña, oblidat per moltes, que reivindica com la política també pot passar pel cos i el gaudi, i no cal sempre que ho faci per la teoria i l’acadèmia.
Totes, doncs, propostes volgudament polítiques que posen el fet trans i lgtbiq, al centre del debat. Tennessee, però, és «teatre trans»? En principi, no; posar simplement un home cis a fer de dona no se n’hi pot considerar, encara que el text jugui a l’ambigüitat en algun moment, es pretengui universal o introdueixi alguna referència al respecte; el que sí que es pot fer, és considerar-lo un «text no normatiu» (i ja tindríem el títol del recull representat del tot), que ens mostra de manera entranyable tot el glamur i la dignitat dels marges. La dignitat d’una dona desnonada en molts sentits que, sense res, ens ofereix les múltiples sentències d’algú molt bregat que sap de què va la vida; una dona que no té vergonya de compartir les seves misèries, sempre amb el cap ben alt, sempre amb elegància, fent de la vulnerabilitat una fortalesa, amb l’empenta de les desposseïdes. I és que la dignitat, la trobem en tots els textos, certament, malgrat que no sempre surti vencedora, i dit de passada també s’agraeix que no tot acabi amb actes d’heroïcitat guanyadora. En aquest sentit, De tritons i sirenes, per exemple, no culmina amb la valentia d’un professor d’edat madura que decideix ser professora, sinó que ens planta davant la incomprensió, vinguda, a més, d’un personatge amb qui no ens podem enfadar, una filla, una nena, que no odia, però tampoc entén. No ens ho posa fàcil, ens posa en contradicció, fent de la peça quelcom més complex.
Acabem reflexionant. Potser (i només potser) hauríem de trobar la manera d’escriure aquell teatre que no posa el text al centre de manera més completa; de plasmar en paper més fidelment espectacles on el moviment o la música o les imatges expliquen tant com les paraules. Entre d’altres raons, perquè en tenim molt i és important seguir editant-lo, i fer-ho sense que perdi tota la seva complexitat. En aquest sentit, Limbo és l’obra del recull que més pateix aquest problema i, per contra, De sirenes i tritons, gaudeix d’un privilegi respecte les altres. Aquesta última sembla clarament escrita al marge del procés creatiu; amb anterioritat i no en paral·lel al procés, la qual cosa la porta a tenir tots els elements que es volen transmetre en el text mateix. Els textos de la resta, en canvi (en especial de Limbo i Tennessee) pel que sembla, es creen mentre es crea (valgui la redundància), durant un procés on s’utilitzen tots els llenguatges, i és en el moment de l’edició que hem de substituir les altres expressions per paraules, i no sempre és fàcil.
[1] Tennessee, d’ara endavant.
[2] Ocaña, d’ara endavant.