Hi ha poques obres més representatives que Els teixidors, de Gerhart Hauptmann, per entendre l’essència de l’anomenat teatre social o d’idees. Amb un fort component analític i una necessitat de vehicular tesis revulsives des del punt de vista moral i ideològic, la peça s’alça com el crit reivindicatiu d’uns treballadors ―teixidors, en aquest cas― farts de la situació de precarietat en què viuen. L’argument resulta familiar dins un context literari modernista en què la revolta d’una massa o d’un sol individu és punt de partida de tantes peces, començant pels drames ibsenians i acabant a casa nostra amb Aigües encantades, de Joan Puig i Ferreter, Els dos esperits, de Joan Torrendell, o Els vells, d’Ignasi Iglésias, aquesta última especialment de marcades similituds amb l’obra de Hauptmann.
I és que hi ha tot un seguit de topoi que apareixen en el drama, des de la mateixa revolta ―tractada també en novel·la per autors com ara Pous i Pagès― fins al paper de la massa, de la multitud ―o, si es vol, les multituds, en al·lusió al títol de Casellas. Aquí, però, la massa no és uniforme i indefinida, sinó que s’humanitza amb un seguit de famílies concretes de les quals en coneixem les misèries. Fet i fet, al dramatis personae ja es compten disset teixidors amb noms i cognoms, a més dels «altres teixidors i teixidores de totes les edats» que hi van intervenint enumerats segons l’ordre d’aparició. (A part, entre els personatges, tota la gent de Dreissiger i altres habitants de l’Eulengebirge, i això que en la present edició se n’eliminen alguns).
Així, doncs, entrem a les cases i a les intimitats dels personatges, amb un acostament naturalista també descobert en les llargues i detallades descripcions a l’inici de cada acte. Al capdavall, Hauptmann sabia bé de què parlava. «La teva història de l’avi ―el qual fou un jove teixidor pobre, assegut sempre davant del teler, com els que jo descric― és el germen d’aquesta obra meva», admet l’autor a la dedicatòria, al seu pare, abans d’excusar-se per si l’obra resulta «massa realista». La conclusió és, en definitiva, la que ja palesa Feliu Formosa a les notes que encapçalen el volum: «Els teixidors és un drama que respira veritat per tots costats».
Però el cert és que aquesta veritat ve del mateix tema de l’obra, perquè es basa en un fet real com va ser la revolta dels teixidors silesians de 1844, ja literaturitzada prèviament per altres autors, entre els quals destaca Heinrich Heine i el seu «Weberlied» ―en traducció al català també per part de Formosa. Si el poema de l’autor alemany parla dels sous «arrencats» i de la misèria que els fa matar «com a gossos», la peça de Hauptmann encara va més enllà: «A les ciutats, els gossos viuen millor que vosaltres», tal com etziba el personatge de Moritz Jäger als teixidors, els quals prèviament ja han reconegut que són tractats com si fossin coses. D’aquesta manera, des del primer dels cinc actes que conformen l’obra queden clares les condicions inhumanes en què es troben, malgrat que en un intent fracassat de dotar d’una mica de sensibilitat el fabricant Dreissiger aquest afirmi que «guanyar un rosegó de pa cada dia sempre és millor que morir de fam».
Tot plegat és el que condueix, gairebé d’una manera natural, a la revolta de grans i petits, de treballadors i propietaris, malgrat que no tothom acabi sumant-s’hi, i conforma una obra literària cabdal per al teatre europeu modern. Estrenada el 1893 a Berlín i publicada per primer cop en català el 1904, amb aquest volum Adesiara recupera encertadament la traducció que ja en va fer Feliu Formosa per a «Els llibres de l’Escorpí» als anys setanta i la torna a posar en circulació en una edició revisada. Això sí: frisem per poder tenir a l’abast algun dia en català el text sencer de Hauptmann, tal com el va concebre l’autor, sense retallades ni adaptacions per a la posada en escena.