Despuntant a l’horitzó de la literatura catalana actual, Imma López Pavia ens presenta el poemari Veus, obra guanyadora del Premi Ibn Hazm Ciutat de Xàtiva 2019, publicada per Bromera.
Veus és una composició en tres parts ―Veus d’aigua, Trilogia del matrimoni i Veus de fum― que ens mostra el camí interior on l’autora, acompanyada de referents i referències, es planteja el camí vital propi, la senda que camina i que composa el seu mapa essencial, la seua consciència des de l’origen. Una consciència com a individu, com a dona, que esdevé de la combinació entre les veus externes, les veus d’aquelles qui l’han precedit i han sigut per a ella la clau, la referència, el nucli, i les veus internes, singulars i naixents de la mateixa López Pavia. Ho distingim precisament quan en el poema «Cambra interior», on l’autora denota: «perseverança / de la llum que segueix el seu camí / i ens convida a la contemplació. / Tal vegada això és viure: / una manera d’insistir en la llum, / travessar-la entre dues foscors», dues foscors que entenem com la pròpia, la interior, i les que arriben o estan fora. Així com també veiem aquest homenatge i aquesta referència de veus vitals femenines al poema «Classe d’anatomia», on López Pavia manifesta la seua formació com a persona, abraçant totes les dones de la història que l’han precedida i que han sigut causa, convocatòria i circumstància dels episodis de la humanitat i de la seua vida: «Soc Judith i la Magdalena. / Soc totes les dones i la sang, / aquella sang, em va crear / com una nova / Artemísia». Com també ho podem distingir, presenciar, al poema «Heterònims»: «ser d’aquest laberint d’estrets passadissos. / Les dones que hi habiten, éssers de paper. Silenci de segles. / Quimeres i vertigen. / La poeta prengué la paraula i, en dir-la, començà a viure. / Estralls de veus, atrapades a l’esquer de la vida. / Les germanes, les bruixes, les estranyes, les psicòpates. / Estrangeres sempre. Són elles o jo al fil de la navalla?».
Veus, és un homenatge a totes les dones, a totes aquelles dones que han lluitat i sobreviscut ―en passat, present i futur―, amb força i valentia, amb més o menys llibertats, però amb tota la certesa i la potència. Dones que han sigut silenciades, amagades. Dones escriptores, dones artistes, dones com Mercè Rodoreda, Wislawa Szymborska, Clara Janés, Montserrat Roig, Emily Dickinson, Marguerite Yourcenar, Vivian Maier, Isabel Robles, Maria Josep Escrivà o Maria Antònia Vicens, entre d’altres. Mitjançant elles, López Pavia es carrega de vigor i de fermesa i expressa el més profund sentit de llibertat, la necessitat de l’emancipació, d’empoderament femení envers la por a unes cadenes quasi invisibles: «m’agradaria ―no és el mot / ni el mode, ni el temps verbal― / no és això i, tanmateix, m’agradaria dir-te / que jo també he estat en aquella cambra, / d’una foscor estranya i calenta, / contra la pell fresca i fràgil, / pell d’àngel tan blanca». I ens saluda i encoratja a totes, també, en aquests versos: «Soc la claror i la fosca. Soc la Sra. Ningú / als carrers de Nova York i Chicago. / Habite als espills, al reflex dels aparadors, / pertany a la silueta i a l’ombra».
Cal tenir en compte la notorietat del llenguatge poètic de l’autora, la seua força i la seua potència, l’imaginari acurat que ens regala en aquesta composició preciosa. L’autora és ella i són totes les dones, totes som més que nosaltres mateixes. I per això, els poemes «Himeneu» i «Pregària», són perfectes per tancar aquesta ressenya. El primer, quatre versos que conclouen la tesi de l’obra: «Jo / soc / l’al- / tra», i el segon, set versos que ens componen a totes: «I vull ser os i que em soterren. / No vull ser aire. / Vull ser terra. / Matèria. / Ser fèmur, tíbia, vèrtebra, / calavera. / Romandre».
Així, el poemari Veus esdevé un ventall de veus femenines, que pretén donar llum i fer fora la fosca de l’oblit que roman en elles. És un poemari encoratjador, que ens anima a eixir de les nostres cambres interiors, evidenciant-nos poderoses i honorables.