El títol Cel de fang, extret d’un vers del poeta de Martinica Aimé Césaire, bé podria semblar un oxímoron. Res més lluny: un epítet, i dels grossos. Tots els cels són de fang, o més bé: no hi ha més cel que el de fang. No alceu el cap, no mireu més enllà de la terra enllotada que xafa els vostres peus. Ja ho pensava Marcel Proust a El temps recobrat: «L’únic veritable paradís és el paradís perdut.»
Marc Granell sempre diu que la poesia és record i desig. («De quin perfum de quin jardí, de quin amor, / has estat, seràs / desig i memòria?»). S’oblida d’un matís, perquè per a ell és tautològic: la poesia, com tot art, ha de mantenir un nom net i no fingir. Aquest és un poemari-confessió, l’expressió directa d’un present íntim. Un poemari-nuesa. I no qualsevol nuesa: una nuesa que habita la vellesa, el patiment i l’abisme sense contemplacions. Aboqueu-vos al poema «Cos» si us atreviu.
Però amb Granell passa que mai no parla sols del jo. Com el poema de John Donne, no és mai una illa. Sempre humil i generós, Marc Granell sempre és els altres. Per això Cel de fang es defineix també com un cant-crit de denúncia; així els poemes «Koch Industries», «Túmul d’Olympe de Gouges» («Un cap de dona / redola, / cau i redola, / redola i puja / por a por»), «Carn de canó» («Són els mateixos. / Sempre són els mateixos. / Els que tenen la carn farcida de claus i espines / i rebenten com rebenten cucs i rates, / aixafats per raons que desconeixen / per què són raons, per què els aixafen.»), «Gaza» («Ningú cridarà per demanar perdó») o «Túmul de Guillem Agulló» («Cada dia l’assassinen / i el tornen a soterrar / els qui una nit li clavaren / dins la mort amb un punyal.»)
La por, el dolor i la mort són les tres ferides. Sense contemplacions. Ara bé: malgrat ser un poemari de to tempus fugit on fuig fins i tot l’esperança («Deriva»), hi ha quelcom més fort que és arrel de fang i pulsió vital: la curiositat, l’embadaliment (aneu al poema «Elogi de la curiositat», aneu). El poeta no canta cap tragèdia: la malaltia i l’envelliment no ens condemnen si la ment no s’entumeix.
Una de les expressions més belles de la curiositat és el vici de la lectura. Granell, com Borges, només s’enorgulleix dels llibres que ha llegit («Biblioteca»). És un gran lector i l’encisa la literatura polonesa, admiració que explicita amb la presència a Cel de fang de citacions de Czseslaw Milosz, d’Adam Zagajewski i, en especial, d’Anna Swir, a qui a més a més dedica dos poemes, un d’ells, no aleatòriament, és el que tanca el poemari.
Però el mestre i poeta més estimat de Marc Granell és Antonio Machado. Qui, si no. El poeta net que camina, que mira i que recorda és aura, flaire i brúixola constants en tota la trajectòria poètica del valencià. El poema «Pau Casals, tot sol al cementiri de Cotlliure, interpreta El cant dels ocells davant la tomba d’Antonio Machado» conté versos ben emotius com aquests: «Cotlliure és aquest vol obrint matins puríssims, / alçant un far de mel al cor de la tristesa.»
Parlant de cants i de Casals, la música (Granell sempre diu que és l’art excels), la llum, la saviesa, l’amor, la bellesa… són ací, al fang. «És ara quan ens cal, / si n’hi ha, / que el llum s’encenga.». La poesia és música i llum sense contemplacions: «un camí encés tot de paraules», un bell camí machadià.
Antonio Muñoz Molina diu que el Premi Cervantes a Francisco Brines és un acte de justícia però, sobretot, és una alegria. (Un últim incís: imagino Cel de fang caminant i enraonant vora mar amb la meravella que també és La última costa). Així mateix ocorre amb el Premi de les Lletres de la Generalitat Valenciana a Marc Granell. El nostre mestre, el nostre enlluernament, el nostre far de mel. Sense contemplacions, gràcies, Marc. «Hoy es siempre todavía».