«No les paraules. Tan sols el dolor pot dir el dolor». Maria Josep Escrivà converteix el vers en el propi dol i exhibeix un gran domini de la forma, del ritme i del llenguatge. El lector és transportat als camps i a les séquies entre corriols perfectament ordenats on la bellesa inabastable s’alça en contrast amb la pèrdua: «Fragment humil de món en ordre […] Orgànica excepció contra el temps immisericordiós». Trobem una veu poètica que ha perdut persones estimades i també a si mateix/a, com es veu a «Latitud zero» o a «Balma», on llegim: «tota jo: absència de tu». La identitat es troba erosionada, o fins i tot definida, per allò que ja no hi és tot narrant l’encaix entre el buit i l’enyorança, però també l’amor.
L’erotisme i l’amor són tractats conjuntament amb la ferida i amb la problemàtica del desig: «L’amor no redimeix de la ferida. L’amor és la ferida». L’ésser estimat pot ser motor de força i vida, però també és un abisme d’on sorgeixen les pors, un espai on som vulnerables i on ens exposem a una cerca infinita, a «l’enyor de tant no-res que he perseguit». És en aquests poemes, també, on la presència del cos és més palpable i se’ns presenta unit a les percepcions sensorials, especialment el tacte i l’olor, i a unes imatges que permeten traçar paral·lelismes sense fils amb aliments com la fruita.
El volum s’estructura en dos grans blocs aparentment heterogenis, però dotats d’una certa circularitat marcada pels quatre «Pati d’hivern», un per cada any entre el 2016 i el 2019. «Llindar», datat el novembre del 2015, obre el primer bloc anunciant una resurrecció, i el clou amb «Tot el temps que ens hem buscat» d’octubre del 2018. Formalment, cal destacar «Serenata al clar de lluna» fragmentat en sis poemes d’estil haiku de remarcable bellesa. La segona part, «Dins la fosca perfecta», sorprèn amb vuit proses poètiques que condensen tota la simbologia i la temàtica del llibre: què conforma la carn del poema, el buit, els finals, i el dol amb «pestilència cosmètica» de «Sacher».
Tot reprenent el concepte inicial i la línia que marca l’itinerari del llibre, retrobem la qüestió de com viure i construir després de la pèrdua. Escrivà presenta diferents estratègies, com la de convertir-se en pàmpol per superar el dolor i destriar-lo dels anhels «perquè no hi ha lloc per al desig en un pàmpol inert» o vessar-ho en la literatura. La creació poètica ofereix una possibilitat d’expressió, que alhora, tanmateix, serà negada: «És en els mots / que el meu món se m’ordena, però el dia / a dia, sempre a l’aguait, se’ls empassa». L’escriptura és també un canal per ordenar les tensions del desig que empeny a l’ordre i al caos, en una baralla contra el silenci com la que lliura amb aires d’oxímoron a «El crit». Hi ha espai, així mateix, per altres temàtiques, com la crítica social històrica i vigent de «Malafí» ―que combina els versos amb fragments del ban d’expulsió dels moriscos de 1609― i el colpidor «Els polps» sobre els naufragis de migrants al Mediterrani.
Escrivà teixeix un tapís amb múltiples influències i diàlegs amb altres autors, com Jordi Solà, Antonio Cabrera, Feliu Formosa i Teresa Pascual, que ella mateixa recull en unes endreces gratament completes. Aquí el lector troba l’origen de l’interès pels ocells que poblen els versos ―cucuts, merles, oronetes i pits-roig― i que marquen tant la perfecció d’un instant del capvespre com les absències i el pas del temps en un pati d’hivern. Un motiu que també es troba inspirat per Samuel Beckett i Tot esperant Godot a «Amb la ferida», on malgrat tot, continuem esperant «com si mai no fos tard». El llibre conclou amb dos poemes sobre finals, especialment «Aviat l’instant», situant-se en un espai tebi des d’on vetllar per la idea de l’amor clos per la realització que tot és mentida per acabar afirmant: «Morir vol dir ―va escriure Kúixner― ser coetani de tots, llevat dels vius».