Silvestre Vilaplana (Alcoi, 1969) fa uns vint-i-dos anys que publica amb regularitat, que no són pocs. Del 1998 al 2009 va participar en dues antologies de poemes i va publicar vuit llibres en solitari, tots vuit premiats amb guardons com ara el 25 d’abril 1998 (La senda de les hores), el Nacional de Poesía Miguel Hernández 1999 (Calendari dels silencis), el Carme Guash 2005 (Els colors del vent) i el Miquel Martí i Pol 2009 (Un altre silenci), entre d’altres.
En narrativa infantil i juvenil, entre el 1999 i el 2020, ha publicat una dotzena de títols, també molts, de premiats, com ara La mèdium (premi de la Crítica Serra d’Or 2017), El triangle rosa (premi Fundació Bancaixa 2016 i premi de la Crítica dels escriptors valencians ) i, el darrer, La música del diable (premi Gran Angular 2020), que ha publicat Cruïlla fa pocs mesos. Ser professor de secundària li ha permès conèixer de primera veu els usos i costums dels jovent actual. També va publicar el 2010 l’assaig en gran format Joanot Martorell. Un cavaller sense fronteres.
I arribem a la novel·la per a adults, tot i que soc dels que reivindiquen que una novel·la juvenil (els àlbums i llibres infantils sí que els deixaria en un còmput al marge, tot i que ho dic amb la boca petita) ha de comptar com qualsevol altra si està ben treballada, cosa que s’ha de donar per evident. Un autor sempre ha de mirar de fer-ho el millor possible, sigui el gènere que sigui i la franja d’edat prevista per al lector que toqui. El mateix Vilaplana afirma que «en cada nova novel·la t’has de guanyar el dret a publicar-la». Ho creu i ho aplica.
Torno a intentar-ho. Arribem a la novel·la d’adults, en què del 2005 fins al present ha publicat set títols, amb què ha guanyat sis premis. L’última, Dones sense nom, que inicia una trilogia protagonitzada per la inspectora de policia Araceli Lavila. A la cada cop més valuosa col·lecció «Crims.cat», que dirigeix Àlex Martín Escribà, ja va publicar el 2016 Els ossos soterrats, amb què va guanyar el premi Memorial Agustí Vehí de novel·la negra, Vila de Tiana.
Disculpeu aquesta introducció una mica feixuga i acadèmica, però té un sentit: mostrar i demostrar que Vilaplana no és un autor esporàdic, que fa anys que pica pedra i que persisteix en això d’escriure tastant gèneres i formats. Una de les seves característiques generals és la vocació de distreure, de crear unes trames amb unes estructures, personatges, situacions, diàlegs, ritme, etcètera, pensats per enganxar el lector i evitar, cosa que aconsegueix amb escreix, que el llibre, com se sol dir, et caigui de les mans. Tot plegat a base de feina. Perquè si abans reivindicava la literatura juvenil, ara ho faré amb la literatura lúdica. No tota obra amb ambicions de transcendència aconsegueix el seu propòsit, de la mateixa manera que no tota obra amb intencions lúdiques és menor. Fer pensar, tota bona novel·la ho afavoreix. Depèn més de la predisposició i capacitat del lector que de l’obra. Però no tota obra que vol fer pensar distreu. Gosaria dir que més aviat al contrari.
Dones sense nom és una novel·la de seixanta capítols curts i un epíleg en què es van alternant les diferents trames fins que es trenen les unes amb les altres sense girs tramposos. Per una banda tenim la inspectora Araceli Lavila que torna a la feina encara a mig recuperar-se d’un càncer. S’enfronta al cas d’una jove assassinada de qui no en sap la identitat. És una prostituta, un dels temes de l’obra, amb una visió més humana, sense caure en la compassió, que morbosa. Un altre tema són les xarxes mafioses, en aquest cas de l’est d’Europa, i els seus llargs i perillosos tentacles. Fins aquí res de nou en l’horitzó, ben creat, però relativament previsible. Per això Vilaplana va més enllà i hi afegeix un tema, un dels principals, no tan explotat: el robatori de nadons per part de famílies benestant durant el franquisme. (Tema que també toca, i més a fons, un autor encara més consolidat, Vicent Usó, a No sabràs el teu nom.) Una xacra que no es va acabar amb l’arribada de la democràcia, va trigar més anys, i va afectar al voltant de 30.000 nadons i les seves mares biològiques. Amb la pèrfida i menyspreable participació d’estaments eclesiàstic, en especial d’una legió de monges/bruixes.
Però encara queda un tema, i aquest sí que molt poc utilitzat, el dret a la sexualitat de persones afectades per malalties degeneratives o d’altra mena. I lligat als dos darrers temes, la lluita de classes de tota la vida, el poder econòmic dels uns que tapa les boques dels altres.
Per complir el pacte tàcit que se sol aplicar quan es fan ressenyes, en general, però en novel·la negra i policíaca encara més, no donaré més detalls de com es desenvolupen les diferents trames i quins personatges hi apareixen per evitar aixafar cap guitarra, flauta o pandereta. Només afegiré que Silvestre Vilaplana aconsegueix crear una trama rodona fent ús de les eines més pertinents. Confesso que tinc ganes de llegir el nou cas de Lavila, a veure amb quines temàtiques ens sorprèn Vilaplana.