Són moltes les novel·les que recordem per la manera com comencen, unes primeres frases que l’autor ha trobat amb encert i que romanen per sempre més en la nostra memòria. És el cas d’aquesta novel·la, «És el mort més gran que hem tingut. No m’hi cabrà, en una missa, haurem de fer dos enterraments!». Així ens presenta el narrador el personatge que estan soterrant, Jordi de Can Sol. A partir d’aquest fet comença a contar la història dels sis anys que va viure al Sallent i la intensa relació que va tenir amb el mort, la seua filla i la seua neta. Vol explicar-los i explicar-se, veure quines conclusions en va traure i quines preguntes no s’ha sabut respondre i quines encara no s’ha sabut fer d’aquells anys en què va viure «a través d’ells».
El narrador de la història treballa de professor en un col·legi d’Olot, cap a finals del 2007 se separa i necessita un lloc on anar a viure. Llogar una casa a la capital de la Garrotxa, en plena bombolla immobiliària, era caríssim. Com que uns coneguts tenien una casa antiga i tancada a Sallent, can Mau, els demana que li la lloguen. És així com va a parar a aquest petit llogaret situat en una carretera plena de revoltes que uneix Olot amb Banyoles, que té únicament vuit cases al voltant de l’església i vuit més no gaire lluny, un lloc en què la carretera allunya els turistes, on hi ha grans extensions de serres i valls aïllats i laberíntics que semblen verges, fins al punt que considera que viu en una illa del Pacífic.
Un dels primers dies en què s’hostatja a la nova casa se li presenta un gos enorme, Núvol, que s’asseia a la porta, on s’estava una estona i després se n’anava. Al cap d’uns dies, apareix una noia que el va a buscar i és així com coneix la Mar. Ella mateixa és presenta, li diu que estudia al col·legi on fa de professor. Va preguntar per ella als seus professors i li van dir que era una noia difícil, que feia el que volia, faltava sovint i contestava malament.
Un dia el seu avi Jordi de Can Sol se li presenta a casa i diu que li faça classes particulars, perquè sinó «aquesta nena es perdrà». El protagonista, encara que impactat per la frase, es mostra reticent perquè en aquell moment la seua vida ja era prou complicada. Jordi li diu que ell no està acostumat que li diguin que no, que li costa demanar ajuda i sempre que ho fa li diuen que sí. I que si és per diners que demane el que vulga. Els propietaris de la casa li demanen que accepte l’encàrrec, fins i tot el pressionen. És així com ens adonem que Jordi no és qualsevol dintre d’aquell territori, és poderós i alhora temut.
Accepta l’encàrrec i estableix una relació molt especial amb la Mar, que a poc a poc va canviant. Els vincles del protagonista amb can Sol es fan cada vagada més estrets, en la segona part de la novel·la comença a tenir més protagonisme Carmina, la mare de Mar. Aquesta relació fa que diverses persones de la vall que va coneixent li parlen d’un fet terrible que va ocórrer en aquella família, i que suposen que ell ja sap, tanmateix quan pregunta tots fugen d’estudi.
El paisatge de Sallent té molta importància en la novel·la, un lloc on sembla que la història s’ha aturat, les ruïnes d’un castell, una carretera inaccessible, un lloc amb molts fòssils, com diu el narrador «un llogaret que també era un fòssil, un lloc que tenia parts que romanien amagades sota mil capes de sediments.» Un territori on sembla que volen anar a viure aquells que busquen fugir d’alguna cosa, on només queden aquells que no se n’han pogut anar. Però a sota de tot això s’amaga tot un altre món, que per als qui no són del lloc és molt difícil comprendre. Velles històries d’odis i rancors que persisteixen al llarg del temps. Històries màgiques que en realitat volen allunyar la gent d’un lloc on convé que ningú pose el nas. Relats que es conten, on no s’arriba a esbrinar mai del tot la veritat. Complicitats i silencis per ocultar fets que la comunitat vol mantindre en secret. I això és un repte al qual s’enfronta el narrador, al cap dels anys, per intentar explicar allò que va viure i que tant difícil era d’entendre.
És precisament la mort de Jordi de Can Sol, el que incita la veu narrativa a fer una mena d’examen de consciència, una confessió del que havien estat aquells anys que havia viscut al Sallent, i que ara ja havia tancat definitivament. El particular enterrament, del patriarca d’aquella família, sembla el soterrament definitiu d’aquell món. El narrador reflexiona sobre els canvis de la vida amb el pas del temps, de com Jordi de Can Sol, havia arribat de fill d’uns masovers a ser un home ric i poderós, de com va afrontar els problemes amb la seua filla i com vol que no li torne a passar el mateix amb la neta. Creu que ell ha estat l’element del que se n’ha servit l’avi, perquè amb Mar sorgisca un món nou i ella puga decidir el seu camí amb llibertat.
L’autor aconsegueix magistralment atrapar el lector amb una història, amb moltes capes, on de vegades, aparentment no passa res, però que no pots deixar de llegir.