«Alegrem-nos que Dolors Monserdà ja no és la sogra de Josep Puig i Cadafalch sinó que l’arqueòleg, arquitecte i polític ha passat a ser el seu gendre», exclama amb satisfacció Marta Pessarrodona al seu epíleg. Es tracta d’una alegria que devem a la celebració de l’Any Dolors Monserdà convocat per l’Institut Català de les Dones el 2019 i que ha posat l’escriptora a l’abast de nous lectors, també gràcies a edicions acurades com la que ara ens ocupa. Del món el formen dotze contes, publicats per primera vegada a la Biblioteca Popular de L’Avenç l’any 1908, a través dels quals l’autora dibuixa, amb ploma crítica i a voltes irònica, un retrat de la burgesia del seu temps, des d’una òptica femenina i amb una llengua que hi assumeix protagonisme: no debades els editors assenyalen que hi «conté tanta realitat com la realitat que explica». Així, la tasca d’edició ha consistit a regularitzar alguns aspectes lingüístics, però preservant al màxim les construccions sintàctiques i el lèxic de l’escriptora com a reflex d’un model emprat en el context literari, geogràfic i social concret d’una època determinada, una de les riqueses que hom pot trobar quan se submergeixi en la lectura de Del món, amorosida per la presència d’il·lustracions de Lluïsa Vidal que acompanyen els contes: tot un gran encert.
El pròleg de Francesco Ardolino presenta la figura de Dolors Monserdà en el context cultural i literari de la seva època. La veiem participar de manera activa i ideològica en el debat sobre l’Exposició Universal de 1888 a través de La Renaixença o La veu de Montserrat; l’any 1909 va obtenir la presidència dels Jocs Florals de Barcelona, un càrrec honorífic que cap dona no havia ocupat fins a aquell moment, i va establir relacions epistolars amb Narcís Oller o amb Apeles Mestres. Autora d’obres com La Montserrat (1893), La família Asparó (1900), La fabricanta (1904) i La Quitèria (1906), Monserdà creu que la novel·la és una eina molt potent per transformar la societat. Ardolino la considera una autora dividida entre futur i passat, entre conservadorisme i progressisme, entre tradició i innovació, i, del present recull, en destaca el descripcionisme com a element vertebrador, i assenyala la importància que Monserdà dona als detalls de la moda, del mobiliari o de l’ornamentació, de manera que els relats esdevenen «quadros en prosa» d’escenes quotidianes i testimonis de la concepció de l’univers femení i de la societat de l’època (en són un bon exemple les narracions «La mirada» o «Els vestits de la Conchita»). Paral·lelament, hi trobem reeixides mostres de prosa d’art, com la «Nit de lluna», dedicat a la pintora Josefina Teixidor i format per un teixit d’impressions cromàtiques evocador i amb una forta càrrega autobiogràfica que demostra la diversitat de temes i de «moviments» que presenta el volum.
Els epílegs completen i tanquen la introducció, com si fossin bells fermalls de plata. Pessarrodona defineix Monserdà com a «escriptora total» i com a figura polièdrica: poeta, novel·lista, dramaturga, periodista i activista social, amb el seu compromís amb la realitat social que l’envolta, amb un feminisme incipient i la seva defensa del dret de les dones a l’educació, clau per millorar les condicions de les treballadores. I Carme Mas subratlla que la lectura dels contes és àgil i l’interès no decau. Les accions són concentrades, com esquelets de novel·les d’una gran bellesa, i a través de la lectura dels dotze relats, escrits en èpoques diferents, podem entrellucar les lectures de joventut de l’autora (Goethe, Walter Scott, Lamartine…), així com les referències musicals, amb una visió onírica de les òperes que l’autora coneixia molt bé. Carme Mas, amb passió i expertesa, ens convida a copsar la complexitat de l’univers de Monserdà, ben teixit i reivindica una relectura de l’autora sense prejudicis, «amb el reconeixement que mereix per haver desbrossat el camí per a les futures generacions d’escriptors».