Tot i estar considerat un dels més grans prosistes de la literatura catalana, Eduard Girbal Jaume també ha estat un autor bandejat durant molt de temps i, per aquest motiu, convé celebrar la recuperació de la seva obra que d’uns anys ençà promou Edicions de 1984. El darrer volum publicat, La reencarnació de la Matèria i altres relats, a cura d’Agnès Prats, ja no forma part del cicle L’agre de la terra, malgrat que no s’allunya gaire de l’estil narratiu i en alguns casos fins i tot de la temàtica tractada i els personatges.
A diferència de les obres anteriors, però, en aquest cas, a més de la ruralia recurrent en el seu corpus hi apareix també en alguns relats un escenari urbà; en concret, una Barcelona que dista de la ciutat noucentista i que s’acosta més als baixos fons barcelonins de les obres de Juli Vallmitjana, tot i que d’un to més pessimista. Aquesta és la localització del primer relat, «“…”», referida a través d’una exclamació recurrent ―«Ah, Barcelona!» ― que sempre s’acompanya d’algun qualificatiu que esdevé cada cop més pejoratiu perquè no satisfà les esperances dels valencians que hi han anat a parar.
I, si en el conte inicial és una família de poble la que es trasllada a la vida urbana, no sempre la trajectòria va en aquest sentit, ja que a «Lilium inter spinas… o el cas de la mestra nova» el canvi és cap a un escenari feréstec, en què la protagonista ja és advertida de tornar-se «com una bestioleta» (p. 95). El joc, doncs, camp-ciutat és present al llarg del recull, i l’escenari de l’Oratjol de la Serra torna a aparèixer, al costat no només del cap i casal català sinó també, en «Els rellotges de mossèn Serraclara», de la ciutat de Saragossa. En aquest cas, a més, destaca la barreja de personatges de ficció amb d’altres de reals ―com ara l’actriu Mizzi Wirth, amb un paper clau en la trama, el compositor Leo Fall o el mateix Francesc Cambó―, cosa que també passa, en menor mesura, en altres relats.
Al capdavall, l’obra de Girbal Jaume és també un testimoni de noms, entitats i institucions que ajuden a situar temporalment les narracions, fet evidenciat especialment a la «Història de la meca», en la qual ens trasllada a la Barcelona del tombant de segle. També ens hi porta, tot i que d’una manera més indirecta, «La reencarnació de la Matèria», en aquest cas a través de les pràctiques i les sectes espiritistes, que eren molt presents a la ciutat en les darreres dècades del XIX. En aquest sentit, convé llegir els relats que componen el volum desgranant la crítica de fons que s’amaga rere el fil argumental de cada història, atès que en cadascuna es destapa un posicionament clar, ja sigui contra doctrines religioses o el sistema educatiu, com oposant-se als casaments arranjats o a algunes construccions d’imaginaris populars.
Però, per sobre de tot, Girbal també vol plasmar la realitat a través de la llengua i en té una cura especial. Una de les mostres més evidents la trobem a l’inici del segon conte, on argumenta el rebuig de determinats mots amb el desig de reflectir el que ell considera una llengua espontània, no imposada, que passa també per l’ús d’uns castellanismes dels quals n’és conscient però que defensa per la seva vivacitat. Al cap i a la fi, l’autor es posiciona en contra de la normativa fabriana, els seus textos estan plens de dialectalismes i fenòmens propis de la llengua oral, i són acompanyats d’una riquesa de vocabulari que seria mereixedora d’un glossari com ara el que inclou Casasses en l’edició de La tragèdia de cal Pere Llarg.
Tot plegat, al servei d’unes històries en to de rondalla adreçades al lector, al qual es dirigeix sovint ―de vegades només per excusar-se per la tria d’un mot― i al qual, pel seu sentit de l’humor i la seva ironia, més d’un cop fa arrencar un somriure. Al volum, això sí, no hi seria sobrer un índex ―a més d’una revisió en l’ús dels diacrítics― per facilitar a simple cop d’ull la tria de les proses d’un narrador modernista que va decidir viure fora del seu temps.