Qui escriu aquestes línies ha de reconèixer que ha dubtat molt sobre com enfrontar-se a la ressenya perquè, en aquests dies, segueix existint un cert rebombori mediàtic sobre una sèrie basada en una novel·la anomenada Patria i, perquè, si més no parcialment, són dues cares d’una mateixa moneda, aquesta Passaia blues d’Harkaitz Cano i l’altra. No només pel punt de vista, que també, sinó per les formes. La de Cano és moderna, bevedora assedegada de tot el segle xx; l’altra, decididament decimonònica.
Això ens portaria a reflexionar sobre si els corrents majoritaris de la literatura castellana han involucionat des dels progressos que va fer al segle passat o només ha passat en els corrents ideològics més conservadors. O, encara pitjor, una tercera opció: que ha involucionat ideològicament i formal alhora. Sempre parlem en general i reconeixem excepcions grans i petites. Però és que casos com el de Patria recorden directament el reconeixement d’altres novel·lots com Los cipreses creen en Dios i altres fenòmens escrits correctament, com si el segle xx no haguera existit mai.
Pel que respecta a l’argument, la novel·la planteja la història d’un comando format per tres membres i, a l’altra banda, una representació dels perseguidors. A principi dels anys noranta a Pasaia. Anys foscos, un port ple de ferralla, un vaixell ple de peix congelat atrapat per una vaga, baralles clandestines de gossos, una ciutat fosca, deprimida, que es converteix en un personatge més. Potser el principal.
Els personatges no arriben a evolucionar perquè el lapse de temps no és gaire llarg, encara que sí que se’n fa una descripció física i, més que res, psicològica d’aquests. Dels d’una banda i dels de l’altra. Sembla que la recerca de l’autor a l’interior dels personatges és un dels interessos principals de l’obra, a més de veure’ls reaccionar davant de situacions límit. En realitat, les accions no es descriuen de manera convencional sinó més bé per les repercussions ―interiors sempre i de vegades exteriors― dels personatges.
Això ens porta directament al nucli formal de la novel·la, que està estructurada en escenes que ocupen lliurement fragments del fil temporal dels esdeveniments generals, de manera que és el lector qui ha d’acabar de compondre la història general. Però no és només això, sinó que cadascuna d’aquestes estampes té una introducció i un desenllaç però sistemàticament escamoteja el nus; és a dir, que mai no escriu els esdeveniments en el sentit estricte, els trets, la sang, el moment de la tortura policial, sinó que el lector ho dedueix pels preparatius i les conseqüències.
D’aquesta manera, escena a escena, avancem en la trama general agafats a un fil que cada vegada es fa més clar però sempre amb l’obligació de deduir: res no se li posa fàcil al lector, fins al punt que de vegades se li fa exasperant. Encara que no és, al cap i a la fi, una de les atribucions a l’autor del segle xx permetre-li, obligar-lo a desassossegar el lector?
També s’esforça per una neutralitat extrema del narrador respecte dels seus protagonistes que ens són mostrats des de diferents perspectives, des de diferents situacions que unes vegades faciliten l’empatia i unes altres la dificulten, de manera que cap personatge seria el bo, encara que el paper del dolent té moltes candidatures.
Ara bé, el narrador fa un esforç en aprofundir en els motius (dels personatges dels dos bàndols i d’aquells que tant els és un com l’altre) i fa algunes reflexions sobre l’ús del llenguatge, sobre les perspectives, que ningú esperaria trobar a Patria: «Parlen de l’atemptat de la vigília i de com s’havien pogut escapar. “Terrorista” i “sanguinario” i el cartell de “Wanted” a les parets del “saloon”. Terrorista, sanguinari. Els mitjans de comunicació utilitzaven l’estratègia de la doble màscara […]: amb la primera màscara deixava de ser presumpte; amb la segona, el convertien en criminal elevat en potència.» Qui no vulga un discurs unitari i únic, ací té una proposta i un camí.