La declaració de Carmelina Sánchez-Cutillas com a Escriptora de l’Any 2020 (prorrogat al 2021) per part de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua és una magnífica oportunitat per a revisitar ―que es diu ara― l’obra d’aquesta autora, que ben merita figurar en qualsevol cànon que s’hi vulga temptejar a propòsit de les lletres valencianes del segle xx al costat del sabut i indiscutit pòquer d’asos que conformen els senyors Joan Fuster, Enric Valor, Vicent Andrés Estellés i Manuel Sanchis Guarner.
Sí. Carmelina Sánchez-Cutillas mereix formar part del cànon perquè, senzillament, és una escriptora genial. Per dir-ho amb una fórmula que ha fet fortuna al llarg de l’Any Carmelina: «la gran escriptora valenciana del segle xx». Fet i fet, als meus ulls em sembla que va aconseguir confegir una de les més delitoses proses literàries que, des del Tirant lo Blanc ençà, s’han publicat en vernacle al nostre racó de la Mediterrània. Tant és així que, com a alquimista de la col·lectiva, l’escriptora d’Altea diria que podria ser considerada, en relació amb el País Valencià, com un equivalent del que Mercè Rodoreda significa en relació amb Catalunya: de manera que Matèria de Bretanya seria, respecte a les valencianes i els valencians, el que La plaça del Diamant representa per a catalanes i catalans.
Exagere? Potser sí. Però els judicis de valor tenen aquest avantatge: que resulten indiscutibles, senzillament, perquè responen exclusivament a la subjectivitat de qui els formula… I no: des de la meua subjectivitat no me’n vull retractar, d’aquesta emfàtica estimació de canònica per a l’obra de Carmelina. Perquè en una literatura sovint dubitativa com la nostra potser convé, de tant en tant, disposar d’unes poques certeses consensuades ―degudament emfasitzades―. I tinc per a mi que una certesa no menor en qualsevol panoràmica del segle xx valencià és que, al costat de referents com els de Valor, Fuster, Sanchis i Estellés, ha arribat l’hora de reconéixer l’obra de Carmelina Sánchez-Cutillas ―veritable as de cors, en el repòquer perfecte― com un referent incontestable en el cànon literari valencià.
Feu-ne la prova. Llegiu o rellegiu Matèria de Bretanya. I contrasteu si ara, quaranta-sis anys després d’haver guanyat el Premi Andròmina en els Octubre de 1975, continua conservant-ne indemne la capacitat de seducció. Me la jugue: hi reconeixereu ―segur! ― una immarcescible eficàcia a l’hora d’embolcallar-vos en una vellutada, diligent i colpidora boirina de sensacions. I un clàssic, una obra canònica, és precisament això, em sembla: una creació que, a pesar del pas del temps, preserva indemne la facultat de furgar consciències, provocar sensacions i despertar emocions.
Hi insistisc: feu la prova de llegir o rellegir Matèria de Bretanya amb motiu de l’Any Carmelina. Assaboriu el seu singular testimoni d’una doble felicitat perduda (la individual i la col·lectiva) redimida amb la força de l’enyor i de la literatura ―que és, precisament, la que colpeja emocionalment el lector i l’impel·leix a reflexionar i replantejar valors essencials de la condició humana―. Hi comprovareu la solvència, la sensibilitat i la vigència d’una veu femenina enamorada de la vida, del coneixement i de les paraules; una veu que va saber temptejar, al nostre rodal de món ―i en un moment històric clau―, una triple rebel·lió justa i necessària: contra la submissió lingüística, contra la discriminació per raó de gènere i contra el totalitarisme ideològic. Potser així, de la mà d’un clàssic com Matèria de Bretanya, encetareu l’interès per una personalitat excepcional que també va reeixir en el conreu de la poesia ―amb poemaris com Un món rebel (1964), Conjugació en primera persona (1969), Els jeroglífics i la pedra de Rosetta (1976) i Llibre d’amic e amada (1980) ―; va fer altres incursions en la prosa creativa ―en El llamp i la sageta dels records (1979), A la reverent e honrada sor Francina de Bellpuig, monja professa al convent de la Puritat e cara cosina nostra (1981) o El solc del primer cicle (1998) ―; i va publicar, igualment, diversos i importants estudis sobre literatura i història.
La fascinació no tindrà marxa enrere, perquè tan bon punt hi haureu centrat l’interès i n’haureu copsat el context vital, comprendreu que els treballs inèdits de l’autora que ara, per fi, seran publicats i donats a conèixer durant l’Any Carmelina ―els poemaris Joiosa guarda (1964), Màxim desert nostre (1965) i De la cendra i la flama (1964-1966); l’assaig Violant d’Hongria o el Diari 1964― constitueixen una notícia de primeríssim ordre que contribuirà, sens dubte, a reconsiderar i ressituar el pes de l’obra de Sánchez-Cutillas en el marc de les lletres valencianes contemporànies.
Talment com l’aventura col·lectiva de les valencianes i els valencians, aquesta revaloració de Carmelina em fa l’efecte que és ―voldria expressar-ho amb un parell de versos seus inèdits que enguany emergiran des la pols del silenci― «l’ascensió lluminosa / des de l’abisme de la cendra al foc!»
Ço és: la rebel força de les paraules desafiant el temps, la mort i l’oblit.