Qui gosaria endinsar-se en la recerca de la veritable essència? No es pot capturar allò que entre els dits s’escorre; l’essència, la vida. Entre Catalunya i el Nepal, Lluís Calvo escriu L’espai profund, obra amb què esdevé guanyador del Premi Carles Riba 2019 i que se submergeix en la llibertat, les pors, l’oblit, l’amor, la natura, la immensitat i la insignificança. Un poemari caracteritzat per la condensació, on allò que es diu esdevé tan important com tot allò que no cal dir. La síntesi i els silencis enllacen amb l’eternitat i la fugacitat dels mots, sords i esquius.
L’espai profund, ben igual que el conjunt de l’obra de Calvo, es caracteritza per la seva immensa riquesa, palesa en les múltiples connexions i lligams intrínsecs que la configuren; una poesia que no es pot desvincular d’altres manifestacions artístiques i culturals d’allò més diverses. Els seus versos es lliguen inexorablement al passat, a la tradició -o, millor dit, a les tradicions, oriental i occidental-; sempre, però, des de la subversió i la reconstrucció. Calvo coneix el passat però el desfà, se’l fa seu. Sap que prové del no i del sí, de la incertesa, de l’abans i de l’ara, dels déus i dels enigmes. Sap que és la insignificança enmig de la immensitat, el resultat de restes i (r)astres, un cúmul de veus de procedència i origen desconeguts que, tanmateix, ens acompanyen sempre en els silencis: «Soc el cant de l’ocell que desconec».
El poeta defuig de les definicions i de l’ordre, perquè res és estable i tot canvia. Com el vençut després d’una guerra, el poeta accepta la seva comesa: de res serveix perseguir l’univers, la vida o la natura per intentar d’entendre’ls perquè, fugissers, desapareixen quan t’hi acostes: «L’Univers / es revela en cada instant / que passa. / Però si el penses, / s’enfuig». Quotidià, invisible i inabastable, així se’ns presenta. I per això, ha arribat l’hora de callar, d’observar i escoltar per deixar pas a les revelacions i, només així, poder entendre que tot és incomprensible. Perquè l’ordre es dissol en els ulls d’aquell que el mira; és moment d’estimar el caos: «Si de l’ordre / n’has fet paüra / t’obro la porta / i et dic germà».
Perquè, contràriament al que hom pugui pensar, aquí les pors i els temors són bellesa i delit; de les tenebres sorgeix la reflexió, l’aprenentatge, la veritable -o, millor dit, circumstancial- realitat, les respostes -si és que n’hi ha- als interrogants que ens persegueixen: «Tu en deies por, / jo en deia llibertat». I és que de la inquietud sorgeix també l’amor, però un amor que se’ns presenta com l’abstracció d’un mateix, la deshumanització, la capacitat d’oblidar-se de ser per poder ser. En paraules de Lola Nieto: «L’amor aquí és una forma de deixar de ser en si mateix per buidar-se en tot allò que envolta i viu […] Neix un espai profund on tot és no-res, on no-res és la forma més exacta de la llibertat». Entre l’amor i la llibertat, ser i no ser, els arbres i les estrelles, l’avui i l’ara; així es viu.
I, precisament, perquè res és estable i tot canvia, l’amor, els records i l’oblit esdevenen una dicotomia que es desfà en un passat que es dilueix. Un passat i un futur que, malgrat ser cíclics, recurrents i constants, són irrepetibles i efímers alhora: «Si mirem cap a enrere / abracem el futur», però no podem oblidar que «Demà vol dir mai més». L’amor, com el temps, es desdibuixa, canvia, es transforma. Perquè l’amor és el garbuix i la paradoxa; és anar més enllà, allunyar-se sense moure’s, romandre i fugir; és ser capaç de construir un espai profund i llunyà, com el fons d’un pou, per omplir-lo de records i instants i, de cop i volta, esbucar-ho tot quan menys ho esperem: «Amar com qui basteix / una casa als quatre vents […] / I cremar-la després». Perquè, al cap i a la fi, tot és incendi, espurna i flama. I, només entre les cendres, trobarem la veritable essència.