Imagina que fa molts anys que et dediques a una professió, la que vulgues, i que un dia fas un viatge a un lloc evocador de la teua infantesa. Després d’aquest viatge, després d’aquesta vida que carregues a l’esquena, et proposes fer l’últim gran acte de la teua carrera professional, el que connecte tot el que has sigut fins ara. Potser embogiries. L’última obra d’Antoni Vidal Ferrando ens situa en les entranyes d’un escriptor, amb tant poc d’èxit que no li podem posar nom, que tracta d’escriure una crònica del seu temps després de visitar de nou l’illa d’Illiers.
Cada nit, acompanyat per una copa d’alcohol –el seu vici més gran– tracta de, com ell defineix en algun moment, «domesticar la tinta» i escriure aquests discursos que han de repassar la seua família, les seues influències artístiques, el seu entorn… Al llarg dels vint-i-sis capítols que conformen aquesta novel·la, Antoni Vidal ens presenta les elucubracions d’un home rendit a tres principis: l’art, la beguda i les carícies d’una dona. Acompanyen aquests principis la llei no escrita que Proust és la mesura de totes les coses, les bones i les dolentes, i tot és pot mesurar d’acord amb la vida, obra i excentricitats d’aquest.
És clar, com qualsevol obra, quan l’escriptor la tanca i cau en mans dels lectors, deixa de ser seua i s’obre a tantes lectures i interpretacions com vulga atorgar-li el receptor. Aquesta és una obra que és pot llegir ràpida o es pot llegir a poc a poc, però que en conjunt ens convida a enfonsar-nos en un encavalcament d’idees i reflexions en què hi ha pocs personatges amb noms propis i moltes històries hiperbòliques que s’entremesclen en el cap d’un escriptor alcohòlic i perdut en l’intent d’aconseguir aquella fama que se li resisteix. D’entre totes aquestes històries que hi orbiten, no podem deixar d’esmentar amb delit personal aquella del capità Flint, un lloro més humà que molts dels personatges que s’hi refereixen, o la gens menyspreable crònica del fiscal don Adolf (amb aquest nom tan dictatorial) i tot el que envolta la seua vida.
De l’autor, auqest home sense nom domador de lletres que hem presentat abans, en sabem algunes coses, especialment de la seua família: els afers de la mare, la malaltia del pare, l’àvia enamorada del papa Pius XII o el besavi que va morir en un duel. Sobta, però, com d’algú es poden anar coneixent tantes coses, perquè si el principi de la novel·la ens pot semblar una anada i tornada d’idees aparentment inconnexes, així com anem avançant el grau de profunditat de les reflexions es va fent cada vegada més i més profund –tot i que alternat amb algunes banalitats, com faria la ment de qualsevol persona– però que en definitiva, exposen les entranyes del narrador, la profunditat dels seus pensaments, i ens conviden a posar-nos davant l’espill i fer-nos algunes preguntes. Com fa l’escriptor en qüestionar en algun moment per què segueix escrivint, tots nosaltres ens podríem preguntar per què fem el que fem.
Sense voler entrar ací a desgranar l’argumentari, que podem definir com àgil, múltiple, de vegades coherent i en altres casos fruit d’una pretesa sensació d’angoixa i pèrdua del seny, les reflexions d’aquest autor anònim amaguen una tècnica depurada basada en l’escriptura poètica de Vidal. Fila un seguit d’idees com si foren poemes en prosa, fent que les paraules descriguen objectes i accions a través de jocs i enginys, una recepta d’èxit adreçada amb un bombardeig continu de referències artístiques i culturals d’allò més diverses: pintura, escriptura, música o arquitectura tot al servei dels discursos. I és que, en conjunt, Quan el cel embogeix sembla un passeig per la ment dispersa d’un autor confós, però que aconsegueix llançar tot un seguit de pensaments que no s’han de menystenir: el fracàs, l’amor, el sexe, la infantesa, els canvis en la societat, la família… tot un contínuum d’idees que el lector pot extraure o no, segons convinga.