Aquesta novel·la de Vicent Usó (Vila-real, 1963), que ha merescut el Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira 2019, s’afegeix a la tirallonga de reconeixements atorgats a l’autor, com el Premi València de Novel·la 2015 o el Premi Enric Valor de Novel·la 2017. L’obra ens atrapa amb el relat d’una dona víctima d’una xarxa d’eclesiàstics, sanitaris i individus ben relacionats amb el govern franquista que, durant els anys de la dictadura, va prendre nadons a dones republicanes o amb pocs recursos per entregar-los a famílies afins al règim, un assumpte obscur poc tractat en la nostra literatura i que, hipòcritament, estem més avesats a situar a l’Argentina. Amb una narració àgil que abraça des de l’estil més intimista fins al periodístic, la veu en primera persona de Carmeta, la protagonista, s’encreua amb el punt de vista i les veus d’altres personatges que es mouen, tots plegats, per descobrir la veritat que tants s’han encarregat de soterrar.
La novel·la arrenca amb un relat corprenedor on acompanyem Carmeta a una veritable davallada als inferns. L’embaràs, motiu de neguit i vergonya per a una noia fadrina als anys seixanta que viu en una zona rural de Castelló, es converteix en un malson quan l’obliguen a donar en adopció el nadó. Carmeta, conscient que no se li permetrà ser mare soltera, no deixa de repetir quina és la solució que desitja: avisar el seu estimat, que està fent el servei militar, i casar-s’hi. Però li ho impediran una i una altra vegada, tant per mitjà de la intimidació com de la força. Sempre que manifesta la seva voluntat, és silenciada i humiliada. I sempre que se n’escapa, és tornada amb els raptors, que només la deixaran partir a casa seva, el Mas de les Òlibes, després del part. Malgrat la fermesa i la valentia de la jove, l’hostilitat de l’ambient i la manca de complicitats li sostrauran qualsevol possibilitat de reeixir en l’intent d’emportar-se el fill.
La punyent vivència s’endinsa com un corc dins l’enteniment de la noia, que no troba consol ni desfogament enlloc. Es converteix en un episodi del qual ningú no està disposat a parlar, perquè faria perillar l’harmonia i la reputació de la família. A Carmeta tan sols li queda fugir, deixar enrere una casa i unes terres que només amaguen sofriment i odi. Però, si bé aprèn a contracor que més li val callar, no serà capaç d’oblidar el fill i haurà de viure amb el dubte de si és viu o és mort. Quan anys més tard comencen a sortir a la llum les notícies dels infants robats durant el franquisme i els primers anys de la democràcia, trasllada aquest patiment a Balma, la seva filla, qui per primera vegada donarà resposta a l’anhel de trobar el fill desconegut i resseguirà l’entramat per desvelar què hi ha de veritat en tot aquell relat. Tanmateix, reescriure la història familiar no serà gens fàcil quan la majoria dels implicats ja no hi són o bé han tergiversat el record d’uns fets que involucren estaments inabastables.
No sabràs el teu nom indaga en la recerca de la identitat, una identitat que ha estat presa i que només podrà restablir-se quan es coneguin els orígens i, amb això, es recuperi el nom. Com tan sovint es diu, les realitats, per existir, necessiten ser anomenades. Fet i fet, la història falsejada fa trontollar els fonaments de la subjectivitat personal i impedeix copsar quin lloc s’ocupa al món. Per això, el restabliment del nom propi esdevé una obsessió, impossible de calmar fins que no es descobreixi d’on es prové, perquè ben aviat ens adonem que els secrets i les mentides poden rosegar les persones fins fer-ne monstres. És en aquesta multiplicitat de narracions i veus que anem entenent que, amb el pas del temps, el límit entre víctimes i botxins de vegades es fa boirós i es fa més que necessària una novel·la com la de Vicent Usó per endinsar-nos, per mitjà d’un cas particular, en un dels capítols més negres de la nostra història recent.