Els clàssics per què són clàssics? Aquesta pregunta que potser ens hem fet massa vegades és, malgrat tot, necessària. Tots podríem reconèixer que, a banda del seu valor com a document d’èpoques remotes o de cultures abolides, els clàssics són clàssics perquè tenen la virtut de conservar l’actualitat en tots els temps. De no passar de moda. Però la paraula clàssic també té una sèrie de connotacions negatives que, per vergonya o per por, decidim amagar. Clàssic, desgraciadament, també pot significar esforç, cruesa o avorriment. Sobretot per als adolescents.
D’altra banda, estarem d’acord que els clàssics, malgrat la seua suposada atemporalitat, també s’han de cuidar i han d’estar envoltats d’escales que els facen accessibles, ja que si no, poden córrer el risc d’acabar sent incomprensibles i de servir només, i amb una mica de sort, per a posar nom a una avinguda de quatre carrils o a una escola pública. I és que, inevitablement, el temps és un factor que juga en contra dels autors, però no ho oblidem: també juga en contra dels lectors.
Per això també són necessàries propostes aparentment poc erudites com la de L’increïble assassinat d’Ausiàs March, que s’esforcen per reivindicar els clàssics des d’un punt de vista modern i enjogassat. Un punt de vista amb el qual els adolescents es poden identificar. A més, sembla que els seus autors, Anna Marí i Daniel Tormo, ja hi tenen la mà trencada: des de l’any 2009, quan fundaren la companyia de teatre CRIT junt amb Josep Valero, que s’han dedicat a muntar o interpretar tota una sèrie d’espectacles que van en aquesta mateixa línia, partint o bé de l’adaptació d’alguns «clàssics» medievals als mecanismes del teatre actual, o bé de la recuperació de la biografia dels seus escriptors i d’altres figures històriques per a, després, poder-los convertir en els protagonistes d’unes aventures més aviat pròpies de la ciència-ficció.
D’aquesta manera, han arribat a representar (o a escriure), des dels seus inicis com a companyia teatral, tot un repertori que pretén assegurar el destí dels clàssics medievals valencians i reservar-los un espai mínim en l’imaginari dels més joves. Entre d’altres produccions, han portat a escena dues versions del Tirant lo Blanch, a càrrec de Pasqual Alapont (el Tirant del 2009 i El nou Tirant, del 2016); una adaptació de l’Espill, que data del 2009 i que fou escrita per la mateixa Anna Marí, o l’obra Quatre-cents!, que, escrita conjuntament el 2013 per Anna Marí i Daniel Tormo, explica una mena de viatge en el temps i, concretament, al segle d’or valencià, amb tots els seus escriptors. Així, seguint amb la col·laboració a quatre mans i aprofitant aquesta idea de viatge en el temps, sorgí també L’increïble assassinat d’Ausiàs March, publicada aquest mateix 2020 per l’editorial Bromera.
Recorrent als engranatges de les pel·lícules de suspens, l’obra explica la història d’una cantautora que decideix difondre els versos del poeta medieval, tot actualitzant-ne el llenguatge i, fins i tot, la mètrica. Els versos d’Ausiàs March s’escampen ràpidament per totes les cadenes de ràdio sota la forma d’unes cançons de música enganxosa: i ja ningú no se’n qüestiona la vigència. Sembla, però, que aquesta tasca d’excessiva renovació (amb la qual la cantautora ha assolit l’èxit) té en contra algun altre personatge, algú misteriós que se’ns presenta ara com un boig, ara com un artista, i no descobrirem de qui es tracta fins ben avançada l’obra.
En tot cas, el que sí que sabem és que deu ser una mena de fanàtic dels versos d’Ausiàs March, presents tothora en l’obra teatral, tant en la seua versió original com en forma de cançons pop o, fins i tot, dissimulats entre els diàlegs. D’aquesta manera, amb l’objectiu de captivar el públic adolescent per tal de poder-li transmetre els valors culturals, els dos autors aconsegueixen retre homenatge a «aquell que es diu Ausiàs March» a partir d’una dinàmica peça teatral, que inclou tant els ingredients de la intriga com els de la comicitat.