Paula Marqués
«Això abans no passava. Això abans no passava. No passava això.» El clar leitmotiv del llibre és un reflex de l’obstinació humana a creure que el propi temps, la pròpia joventut, fou millor que la dels qui venen i vindran després. Però no, Empar Moliner, amb els seus nous relats sota la forma d’És que abans no érem així, amb la sagacitat de la ironia i sovint amb un to dur i feroç, ens despulla i ens llença al mig de la pista dels lleons del circ per fer-nos veure que vivim vides que no ens pertanyen i que no som més que còpies, imitacions de models de vida, i que no fem més que repetir les manies prehistòriques que van més enllà de la història de la humanitat i es remunten fins als primats.
Aquest recull està compost per deu relats i una novel·la curta, que ens proporcionen tot un ventall de retrats deformats de persones derrotades, ingènues i cíniques que veuen només una única manera de combatre la banalitat que ens inunda: afegir-hi encara més dosis de banalitat. Ens revelen mentides personals, desitjos contradictoris, a què els personatges es van conformant sense trencar-se massa el cap.
Són narracions contundents que sempre tenen un tomb radical a través de l’exageració més extrema de situacions ordinàries, com per exemple la de la periodista Farràs, una mare desequilibrada i neuròtica, del relat «Ja et porto, deixa…», que pretén que el seu centre d’atenció i preocupació, els seus dos fills xicotets, siguin també l’únic interès de les persones que l’envolten, i porta aquesta incontinència verbal a la seva màxima exasperació retenint la seua companya de treball, la becària Ribau, per anys i anys, en una conversa infinita dins del cotxe mentre teòricament l’estava acostant a una parada de metro del centre de Barcelona. Durant l’eterna conversa, la becària mor i la periodista continua parlant ella sola, sense prendre ni tan sols esment, durant encara tres mesos més, dels fills, que, tot plegat, segurament «ja s’han emancipat i potser ja tenen fills».
La mateixa autora, en algunes entrevistes, ha definit aquesta obra com una mena de menú degustació, que ara va tan de moda… Així doncs, aplicant aquesta comparació, hom podria interpretar els primers contes com una preparació de les papil·les gustatives a la catarsi final del «Manual de les bones pràctiques sexuals (recomanades)», on es posen en evidència les contradiccions de la societat contemporània des del moment en què es prenen posicions. En aquest sentit, la posició que prenen els personatges del relat és actualment molt present. Es decanta per la igualtat sexual i porta al límit els clixés que abracen l’etiqueta feminista, retratant les dones feministes com a «dones compromeses […] que porten ulleres gruixudes, tall de cabells irregular, dues carreres, bicicleta, aixelles sense depilar o tot alhora», tot i que resulta que, al final, són les més heteronormatives perquè «porten roba interior vermella, engonals brasilers i expressen les ganes de prostituir-se» durant el moment del coit. S’hi presenta la utopia de la desconstrucció de l’amor heteropatriarcal a través de la institucionalització de les (bones i recomanades) pràctiques sexuals, és a dir, de la tutela del sexe, per part d’una Regidoria de Sexualitat de l’Ajuntament, amb l’objectiu d’evitar la violència sexual i protegir els drets de la dona. S’aposta per unes dinàmiques i fantasies sexuals justes, que no facin apologia de cap tipus de comportament que pugui anar en contra dels drets humans. Però, al final, en defensa d’aquesta igualtat i amb l’excusa de la llibertat de les dones, s’acaba per controlar tant que es projecta repensar l’oci i fins i tot prohibir l’alcohol i altres coses. Reprimir acaba sent l’antídot per a la igualtat…
«Quanta feina per fer hi ha, encara, quanta…», quantes narracions encara esperen ser escrites i llegides, tot per fer-nos veure el nostre cru reflex i, per descomptat, riure’ns de nosaltres mateixos i fer-nos autocrítica a través de l’humor que proposa Moliner.