Tot gènere literari, d’arts plàstiques, musical, cinematogràfic, etc., demana tenir uns especialistes, de la mateixa manera que hi ha metges especialitzats en traumatologia, malalties coronàries, neurocirurgia… A la novel·la negra i policíaca li falten especialistes que publiquin assajos. En part perquè és un gènere menystingut per l’academicisme (ara una miqueta menys, d’acord), però també perquè molts dels autors i dels lectors es pensen que en saben molt, i no sempre és cert. Per això cal agrair la publicació d’Escrits policíacs, de «La Cua de Palla» a «crims.cat», d’Àlex Martín Escribà.
La imatge inicial d’aquest article, el símil amb els metges especialistes, és de l’autor, però era massa llaminer per no fer-lo servir per plantejar amb nitidesa la necessitat de posar les coses a lloc, amb ordre i fonament. Nascut a Barcelona el 1974, Àlex Martín Escribà és filòleg, professor de català i literatura catalana a la Universitat de Salamanca, i es va doctorar el 2010 amb una tesi sobre literatura policíaca catalana. Fa molts anys que pica pedra per dignificar aquest gènere; els deu darrers, entre d’altres activitats, com a director de la col·lecció «crims.cat», que ha arribat als cinquanta números (de fet ja els ha superat), tota una fita en un país petit, motiu d’orgull i d’aquest assaig.
Escrits policíacs ha estat precedit per títols com ara Catalana i criminal: La novel·la detectivesca del segle xx (2006, amb Adolf Piquer), La Cua de Palla: retrat en groc i negre (2011, amb Jordi Canal), Rafael Tasis, novel·lista policíac (2015), Continuará…: Sagas literarias en el género negro y policíaco español (2017, amb Javier Sánchez) i Trets per totes bandes: L’època clàssica de la novel·la negra i policíaca (2019, amb Jordi Canal).
L’assaig és un recull d’articles, alguns ja publicats, altres actualitzats i altres d’inèdits, amb què Martín mostra els orígens del gènere en català, fent una radiografia (si se’m permet mantenir el joc mèdic) de cinc autors. Després fa un diagnòstic de l’actualitat, a través d’un recorregut geogràfic en què cita desenes d’autors. Martín comenta, per poc que sigui, tots els autors que han publicat a la seva col·lecció, però també molts altres, aplicant un criteri clar: qui no hi apareix, és perquè considera que no s’ho mereix, sense sotmetre’s a competències editorials.
Els cinc autors cabdals són Rafael Tasis, l’Edgar Allan Poe català; Manuel de Pedrolo, el primer a arriscar, a aportar continguts socials i polítics; Jaume Fuster, de qui considera que tot autor actual descendeix, de manera conscient o no; Andreu Martín, autor prolífic i talentós que durant els vuitanta va aguantar el gènere ell sol, es podria dir; i Ferran Torrent, que, tot i que fa anys que s’ha allunyat del gènere, en va ser un precursor al País Valencià.
Pel que fa al recorregut geogràfic, comença per Barcelona, com a urbs central en moltes obres, del 1954 al present; després parla del País Valencià (precedents, tendències, humor…); arriba el capítol dedicat a Mallorca, una illa ben prolífica, i tanca el recorregut amb els títols ambientats en zones rurals. El darrer capítol té un títol ben explícit: «Crisi i novel·la negra: espais d’interacció i crítiques socials».
Escrits policíacs té molts elements destacables. D’entrada, la capacitat d’endreça, amb un estil volgudament amè, sense perdre el rigor acadèmic que caracteritza Martín. No direm que es llegeix com una novel·la, però sí amb l’interès que va generant l’aclariment d’èpoques i la llarga llista d’autors citats. El lector aficionat n’haurà llegit molts; d’altres només en sabrà el nom, però també n’hi ha alguns que descobrirà gràcies a aquest text.
Un llibre necessari, útil, recomanable, i la millor manera de celebrar el número 50 de la col·lecció «crims.cat». Unes píndoles del doctor Martín Escribà que no poden curar el que està malalt en el sector, com ara la falta de lectors i l’excés de publicació no prou exigent, però que alleuja el malestar assenyalant que vivim una esperançadora regeneració del gènere.