«Quanta vida s’amaga darrere de cada nom! Quantes passions i aventures, malvolences i amors, ambicions i sentiments!» Això escriu Josep Vicent Boira, admirat, quan acaba de guiar-nos per la basílica de Sant Pere. «Llegir aquests noms ja perduts en la història», continua, «és retornar a repoblar Roma —i el Vaticà— de persones de carn i ossos que respiraren, estimaren i moriren a la Ciutat Eterna, lluny de casa seua, de les ciutats, les viles i els camps dels estats de la Corona d’Aragó.»
I amb noms, amb carns i ossos, i amb pedres i idees modelades durant segles, Boira ha escrit Roma i nosaltres, una guia «fortament sentimental, sentidament passional», confessa l’autor, sobre la presència valenciana, catalana, mallorquina i aragonesa a la ciutat italiana.
La capella del cardenal Roderic de Borja (futur papa Alexandre VI) a Santa Maria del Popolo, on està enterrat qui va estar a punt de ser el seu successor, el també valencià Joan de Castro; la capella del sant valencià Lluís Beltran a Santa Maria sopra Minerva; el claustre de San Giovanni in Laterano amb les inscripcions heràldiques de nobles de la Corona d’Aragó; Il Gesù projectat per sant Francesc de Borja; la Piazza della Pilotta, on els joves de la cort dels papes valencians s’entretenien jugant a llargues… Durant més de tres-centes pàgines, el professor de Geografia de la Universitat de València (i comissionat del Govern per al Corredor Mediterrani) ens convida a caminar i mirar amb la lleugeresa del flâneur i la fascinació del ritualista per temples, carrers, places, racons, pintures, figures, rajoles, làpides i lletres que ens recorden l’íntima relació entre la Ciutat Eterna i l’antiga Corona, tan velles, catòliques i sentimentals totes dues.
En la basílica de Santa Maria Maggiore, on observem els escuts d’Alexandre VI i de Calixt III, ens fem una idea de la petjada que van deixar a Roma els dos papes valencians, malgrat l’ambició dels seus enemics per esborrar el seu rastre. Ara els únics pontífexs romans «ibèrics», junt amb el primitiu Damas I, estan soterrats en un discret mausoleu ple d’errades històriques, ubicat en un raconet de l’església de Santa Maria in Monserratto, l’antiga església de la Corona a l’antiga ciutat imperial.
Però malgrat la condemna a l’oblit i a la pseudohistòria, la presència dels Borja brolla vivament quasi a cada racó de la Roma per la qual passeja Boira. Són a la Salita dei Borgia, una escala que comunica la Via Cavour i la Via delle Sette Sale ; i a les grutes del Vaticà, on es trobava el sepulcre original de Calixt III, que va ser destruït, i on es veneraven les relíquies de sant Vicent Ferrer i sant Vicent Màrtir. Són també a la Torre Borgia, a la Porta di San Pietro i a la Sala dels Sants pintada per Pinturicchio, on Lucrècia Borja es reconeix en el rostre de santa Caterina d’Alexandria, i Cèsar Borja en el de l’emperador Maximí… També ens conta Boira que la Pietat, l’aborronadora escultura de Miquel Àngel, seria (segons l’historiador Ximo Company) un retrat pòstum del duc de Gandia, Joan de Borja, assassinat a Roma el 1497, i que la faç adolorada de la Mare de Déu és en realitat l’expressió de Vannozza Cattanei, amant de Roderic, en conéixer la mort del seu fill.
Però Boira no sols parla dels Borja ni redueix a València («la ciutat més italiana de fora d’Itàlia», va dir Fuster) la petjada romana de la Corona d’Aragó. «Cap altre poble, país o nació no ha tingut mai una relació tan intensa, tan pròxima i tan íntima amb els italians —i per tant, tot i que no sols, amb Roma— com els territoris de la Corona d’Aragó», va escriure Joan Francesc Mira. Teòlegs, arquebisbes, polítics, artistes, mercaders, aventurers, «carns i ossos» valencians, catalans, mallorquins i aragonesos, es van succeint en aquesta guia perquè, a més d’una invitació al viatge, Roma i nosaltres és també una reivindicació d’una història conjunta i, fins i tot, d’una manera perfectament contemporània d’entendre la política.
Així, mentre llegim i ens endinsem per la inabastable Roma, el llibre ens pot fer plantejar el sentit de reivindicar un passat gloriós al mateix temps que ens dona la resposta a aquest plantejament. «La Corona d’Aragó, amb la seua existència —mai idíl·lica ni exempta de conflictes interns—, mostrava que, si més no, hi havia “una altra” manera d’ordenar la convivència peninsular», destaca l’escriptor i poeta Antoni Puigverd en el pròleg de la guia. Una conformació política —ens recorda Boira— que va ser capaç de respectar els esperits i les idiosincràsies particulars dins un projecte compartit i multilingüe.
Stendhal, a qui Boira recorre sovint, va escriure el que, segons ell, era una «trista veritat»: «Només es gaudeix realment de Roma quan es té educada la vista.» Roma i nosaltres ens educa la vista per a gaudir de la ciutat, però també per a comprendre una part del nostre passat. Molts diran que això últim també és una manera d’aprendre a comprendre’ns a nosaltres. I, segurament, tenen raó.