Parla Italo Calvino, en les propostes per al nou mil·lenni que va preparar el 1985 (Seis propuestas para el próximo milenio, Siruela, 2018), sobre la importància de la levitat i de com aquesta sempre és preferible al seu contrari, el pes. A continuació, l’escriptor italià explica que tota la seva vida s’ha dedicat a «treure pes a l’estructura del relat i al llenguatge».
Si penso en un autor recent de la literatura catalana que s’hagi dedicat a una tasca semblant, tot i que sense declarar-ho, se m’acudeix de seguida Albert Sánchez Piñol i, concretament, el seu últim llibre, Homenatge als caiguts, publicat el setembre passat a Rosa dels Vents.
Ja en els començaments de Sánchez Piñol com a novel·lista, Julià Guillamon va destacar la levitat de la seva llengua, «un catalán de frases cortas que rehúye las locuciones y las frases hechas» («Cuando ruge la marabunta», La Vanguardia, 31 d’agost de 2005). La levitat en Sánchez Piñol es deu a l’escriptura etnogràfica, racional i científica, que ell, com a antropòleg de formació, ha practicat i practica, transformant les seves qualitats i reflectint-les en la seva narrativa: és així que aconsegueix la posició de best-seller amb la seva primera novel·la La pell freda (La Campana, 2002), i la de llibre més venut per Sant Jordi l’any 2013 amb el tan controvertit Victus (La Campana, 2012). Entre aquests dos títols hi cap tota una experimentació que abraça diversos gèneres, del relat a la metanarració. La ciència antropològica com a investigació al servei de la ficció literària constitueix en Sánchez Piñol una recepta que toca un altre punt fonamental de la literatura: el de la veritat, que no és la del món real, sinó la del text. És passejant pels boscos narratius, deia Umberto Eco en les seves conferències de 1992-1993 a la Norton University (Seis paseos por los bosques narrativos, Lumen, 1996), que bevem de la font dels mites que donen forma al caos de l’experiència i ens emparem amb la funció terapèutica de la literatura.
La levitat d’Homenatge als caiguts resideix en la brevetat d’uns texts pensats per a ser llegits en un temps de dos minuts. Inicialment, es va tractar d’una col·laboració que l’escriptor va mantenir setmanalment durant dos anys, a partir del 2006, al programa El matí de Catalunya Ràdio, en un dia i en un horari en què es calculava una audiència de mig milió d’oients. Més tard, Joan Riambau, editor de Rosa dels Vents, va pensar en una recopilació dels microrelats en aquest llibre tret a la llum el 2019.
«Què es pot contar en dos minuts?», va ser la primera perplexitat de Sánchez Piñol davant de la proposta de Catalunya Ràdio. Però després, guiat per la idea de recórrer a la no-ficció, va narrar coses extraordinàries que poden esdevenir-se en la vida real, històries increïbles que ens alleugen la pesadesa i ens eleven per sobre de la veritat on recolzem els peus. Són històries que, a la manera de Sánchez Piñol, trenquen tòpics i no ens estalvien un viatge a alguna tribu de l’Àfrica central. Sobretot, ens fan creure i dubtar al mateix temps, com quan érem infants: sabíem que els burros no volen; tanmateix, ens ho crèiem mentre durava la narració. Ara com abans, ens deixem endur per la levitat que la brevetat proporciona, també perquè, segons diuen els experts en ciències cognitives, hem perdut gran part de la nostra capacitat de concentració i ens costa romandre en una lectura durant llarga estona sense distreure’ns.
És així que Homenatge als caiguts es proposa com un fàrmac d’automedicació capaç, amb pocs mil·ligrams, d’alleujar-nos i sanar-nos amb el poder terapèutic d’una literatura que, sense renunciar als seus principis, es renova i es reinventa segons els cànons i les necessitats del nou mil·lenni.