Joan Navarro, poeta i traductor. Són les paraules inicials quan, als articles que apareixen sobre la seua obra, ens hi és presentat. Si en català té una més que estimable quantitat de llibres escrits, no és gens menyspreable la tasca traductora de Navarro.ᶥ Sovint, són els poetes aquells que s’endinsen en la feina «interpretativocreadora», aquells que transformen, usant l’expressió de Jordi Doce.
Qui tradueix batega dins del poema de la llengua d’origen, però compon, alhora, un altre batec. Hi ha dos corrents, dos ritmes que conflueixen en U —pense en el nœud rythmique de què feia esment Mallarmé. Tal vegada traduir poesia és un viatge que ens porta a una altra casa, que també és la nostra. Les llengües com una llar aliena en què instal·les part de les teues coses i que, ho saps, mai no t’emportaràs. L’ésser que tradueix hi deixa el seu alè, la seua cadència vital, en l’altre poema. La llengua materna és casa nostra però ens cal visitar-ne d’altres, demanar permís al seu habitant habitual i compartir l’espai. En paraules de Joan Navarro: «Tindríem, així, un poeta ensinistrador, traductor, constructor… Autor de poemes-casa. On el poeta s’arrecere. On el lector s’arrecere.»²
Sempre que m’acoste a les traduccions fetes per Navarro trobe el soroll del poema original en la seua traducció i, alhora, l’extraordinària força apel·lativa de la llengua a què la transvasa. Hi ha, al seu treball com a constructor, un innegable esforç de fidelitat. Quan llig Orides Fontela³ en portugués m’aclapara l’alabarda de la seua paraula, nua i densa, sense perifèries. Si en faig una lectura paral·lela en la traducció al català de Navarro, hi trobe el mateix os quasi líquid; els poemes nous esdevenen un miraculós espill on les dues llengües reflecteixen la mateixa absència boirosa de la poesia d’ambdós: «Nudez até / o cerne / o grito o lixo / o ignóbil.» [«Nuesa fins / al duramen / el crit les escombraries / l’innoble.»] Així mateix, al llibre a pé / a peu, de la poeta brasilera Veronika Paulics, amb traducció de Joan Navarro,⁴ el lector sospesa un únic filferro electrificant —encara que bicèfal—: «quando dentro do vento sem resistência, o vento não é vento. / somos sobretudo um mesmo movimento, o tempo sobre a face da terra. / sobre tudo o que é a terra.» [«quan dins del vent sense resistència, el vent no és vent. / som sobretot un mateix moviment, el temps sobre el rostre de la terra. / sobre tot el que és la terra.»]
Com a traductora de dos dels llibres de Joan Navarro, he intentat que el lector llegís el poeta i sentís, tot d’una, una versió en castellà que capbussés en l’extraordinària capacitat sensorial del poeta. Entenc la traducció de la poesia com un llamp necessari capaç d’il·luminar el fosc i dubtós corredor de qui la llig. Entenc, seguint Jakobson,⁵ que «tota experiència cognitiva pot traslladar-se a altres llengües»; per tant, és tasca d’aquell que tradueix auscultar el poema originar, sacsejar-lo i construir-ne un de nou —i el mateix— en la llengua d’arribada. Sempre tinc present l’hospitalitat lingüística a què es refereix Paul Ricoeur⁶ i les paraules de George Steiner⁵ en el mateix sentit: «The translator invades, extracts, and brings home.» [«El traductor envaeix, extreu i porta a casa.»] Al capdavall, el poeta s’aixeca, des dels seus primers balbucejos, com a traductor de la pròpia veu, com a germen del seu seny lingüístic. Com el mateix Navarro diu:⁷ «Hem de suposar, per tant, que allò que existeix abans del poema ja està inserit en algun tipus de llenguatge i, en conseqüència, que hi ha la possibilitat de trobar les claus de la seua lectura, de traduir a un altre llenguatge allò que és magma i que deixarà de ser-ho quan un nou llenguatge l’amansisca.»
ᶥ Ha traduït Pasolini (Amado mio, 1986), Montale (Ossos de sípia, amb Octavi Monsonís, 1988), Marinetti (Poesies a Beny, amb Octavi Monsonís), Orides Fontela (Esfera [Una antologia], 2010, i Poesia completa, 2018), Majela Colares (Margeando o caos / Vorejant el caos, 2013), Antônio Moura (Després del diluvi i altres poemes, 2013) i Veronika Paulics (a pé / a peu, 2018). És traductor a l’espanyol de les poetes brasileres Elisa Andrade Buzzo (Noticias de ninguna parte, Mèxic, 2009; Canción retráctil, Mèxic, 2010, i Vário som, São Paulo, 2012). També ha traduït al castellà poemes del poeta brasiler Donizete Galvão, de la poeta brasilera Marize Castro i del brasiler Tarso de Melo. I en el llibre Llum cinabri / Calma tectònica —l’autoria del qual comparteix amb Lila Zemborain i el pintor Pere Salinas—, és el responsable de la traducció dels poemes de la poeta argentina al català. Cal afegir-hi la revista electrònica que Navarro edita (sèrieAlfa.art i literatura), la tasca de la qual és un calidoscopi de poesia universal amb traduccions pròpies i d’altres poetes a diferents llengües.
² Visat, núm. 20, octubre de 2015
³ Orides Fontela, Poesia completa, Edicions de 1984, Barcelona, 2018.
⁴ Veronika Paulics, a pé / a peu, traducció de Joan Navarro, Pruna Llibres, València, 2018.
⁵ Roman Jakobson, «En torno a los aspectos lingüísticos de la traducción», Ensayos de lingüística general, Seix Barral, Barcelona, 1981.
⁶ Paul Ricœur, Sobre la traducció, traducció de Guillem Calaforra, Publicacions de la Universitat de València, València, 2008.
⁷ Ibid.